Calendari del 2003

Gener: Ball del ciri (1956)
Fot. J. Renom

Tradicionalment el ball del ciri solemnitzava el canvi dels administradors de la Confraria de Sant Sebastià, patró de Moià. Habitualment era ballat per sis parelles, els tres administradors entrants i els tres sortints. Els entrants esperen, asseguts, que els sortints els traspassin el ciri i l’almorratxa amb aigua, elements que representen dues de les principals funcions dels administradors: vetllar perquè a l’església del sant no hi falti mai ni aigua beneita a les piques ni cera als altars. Desconeixem l’origen del ball, però de ben segur que s’executava des de temps reculats. El trobem esmentat en diversos documents del segle xix i es va ballar amb regularitat fins a l’inici de la guerra civil de 1936-1939. A partir de 1948, amb la fundació de l’esbart “Roser florit” va recuperar-se la dansa, tot i que sense el sentit original. No existia ja l’administració de Sant Sebastià ni l’església del sant, destruïda durant la guerra. En desaparèixer l’esbart, va deixar de ballar-se, però va ser novament recuperat, junt amb altres balls del folklore moianès, com ara el ball de gitanes i el dels garrofins, a mitjans dels anys setanta. Encara es balla en l’actualitat per les festes majors d’hivern i d’estiu. [RTF]

Febrer: Arribada de la diligència al Poble Nou (ca. 1907)
Fot. desconegut

L’any 1907 La Electro-Industrial, dirigida per Víctor Roqueta, va començar a subministrar electricitat a la vila de Moià: els dos pals i la instal·lació a la cantonada de la casa que aleshores ocupava el veterinari Josep Molist indiquen que la fotografia no pot ser més antiga d’aquesta data. I és que, tot i que des d’aquell mateix any ja hi ha notícies d’iniciatives privades de realitzar el transport públic de viatgers amb automòbil --entre 1907 i 1908 el manresà Miquel Pratmarsó intentà, sense gaire èxit, fer la ruta Manresa-Vic amb tres òmnibus de fabricació suïssa (portant coloms missatgers per tal d’informar de les possibles incidències!)--, el servei de transport amb tracció animal, ja fossin tartanes o diligències, es perllongà durant uns anys més, i fins coexistí durant un temps amb el de motor. De l’entrada a Moià cal destacar una vista inèdita del darrere i costat de l’església del Sagrat Cor, amb una creu sobre la façana davantera i un campanaret a la del darrere. Aquesta església havia estat erigida entre 1883 i 1885, per iniciativa de Mn. Isidre Dalmau, per donar servei al Poble Nou, els nous habitatges que havien anat sorgint al costat de les carreteres. [JCA]

Març: Treballadors del Vapor (1957)
Fot. J. Renom

Tot i la llarga història de la indústria tèxtil moianesa, la mecanització hi va arribar tard. Els primers telers moguts per energia elèctrica es varen instal·lar a la Central entre 1914 i 1915. Dos anys després s’inaugurava a la carretera de Barcelona la fàbrica que s’anomenaria popularment “el Vapor”. La gestionava la societat Rovira i Soler, que havia començat a treballar a Moià entre 1909 i 1910 amb sis telers manuals al carrer de Sant Pere. L’any 1944 es constituí la Industrial Ausetana S.A., empresa que posteriorment fou controlada per la família Viladomiu, amb importants fàbriques en el curs del Llobregat. La crisi del tèxtil obligà a tancar en 1971. Posteriorment es reobrí amb el nom d’Hilma S.A. i a partir de 1984 i fins a l’actualitat com a Hispanotex S.A. La fotografia fou feta el març de 1957, amb motiu de l’estrena d’uniformes per part del personal. Fins aquella data tothom s’havia de portar la roba. Als homes els varen donar un vestit de color blau fosc; a les dones, un tros de roba perquè elles mateixes es fessin una bata. En la imatge hi veiem Josep Serra, que era l’”encarregat” (encara no s’usava el terme “director”) i el seu ajudant Pere Soler, envoltats de tot el personal femení: teixidores, nuadores, repassadores, ordidores..., i a la filera superior els homes, contramestres, ajudants, manyans i mecànics... i, amb corbata, els dos escrivents. [RTF]

Abril: Interior de l’església parroquial (1934)
Fot. M. Guàrdia

La fotografia ens mostra l’interior de l’església parroquial de Santa Maria de Moià, construïda entre 1674 i 1749, en el mateix lloc que ocupava la primitiva església romànica consagrada l’any 939. L’edifici fou moblat durant la primera meitat del segle xviii. El retaule de l’altar major, realitzat entre els anys 1745 i 1749, era obra dels escultors Josep Sunyer i Carles Morató. S’hi pot distingir la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia al centre i la de sant Sebastià a la part superior. De l’orgue, datat en l’any 1718, s’han de remarcar les portes o ventalls, la trompeteria i, al seu dessota, penjant, una testa de gegant (la “carassa”). Decorativament són interessants les tribunes i les gelosies, restaurades l’any 1872 per l’escultor Josep Gay, així com les trones per a la predicació amb els corresponents tornaveus a sobre. Les imatges d’àngels de les columnes i les estacions del Via Crucis hi foren posades en la reforma de la segona meitat del segle xix. A l’interior de la segona capella de l’esquerra podem endevinar-hi el retaule de sant Isidre i al davant, a costat de l’àngel, la bandera de la confraria. En primer terme, les elegants piques de l’aigua beneita. [JGS]

Maig: Orquestra Stelo (1955). Fot. J. Renom

Rossend Oliveras, Ramon Fonts i Manel Vives amb el saxofon; Josep Pladevall i Antoni Arisa amb la trompeta; Enric Oliveras amb el trombó; Josep Armadans amb el contrabaix; Salvador Pascual a la bateria i el mestre Ramon Serra al piano. Era l’orquestra Stelo, fundada l’any anterior per Ramon Serra i Garriga, un músic professional de Barcelona que havia arribat a Moià “per estimular l’activitat musical”, en paraules de Glòria Ballús. Tant el nom de l’orquestra com el seu símbol, l’estrella de cinc puntes verdes, reflecteixen l’interès que aleshores hi havia, especialment a Moià, per l’idioma internacional Esperanto. Entre els anys 1954 i 1957 “feren nombroses actuacions a Moià, ja que, a més d’actuar durant la festa major, feien ball cada diumenge, del mes d’agost a l’octubre, al Círcol o al Gran Hotel. També participaren en la processó de la Puríssima, cobrant 400 pessetes, i en la festa de les modistes, en què cobraren 650 pessetes. A més de participar en les festes de Reis, de Sant Antoni i de Sant Sebastià, a Moià, actuaren a Santa Maria de l’Estany, a Sant Hipòlit de Voltregà, al Pont de Vilomara, a Sant Llorenç Savall, a Castellterçol i a Monistrol de Calders” (Glòria Ballús, “Els músics a la vila de Moià”, Modilianum 7, p. 45). [JCA]

Juny: Baixada del Mestre (ca. 1915)
Fot. J. Obradors

La denominació de Baixada del Mestre és documentada per primera vegada en 1897 i el seu origen sembla trobar-se en el fet de viure el mestre nacional a l’entrada del carrer del Palau. Abans d’imposar-se aquest nom també s’havia designat com a placeta dels Bens --per haver-hi un corral de xais-- i com a placeta de la Font de Sant Joan --per la font instal·lada en 1878 per iniciativa de Josep Coma. L’edifici de la dreta, cal Quirze, actualment encara existent, data de 1887-1888, quan Valentí Bou sol·licità permís per a construir una casa en un terreny de la seva propietat fins aleshores només voltat per un mur. Tot i que la zona estava afectada pel fet d’haver-hi de passar la carretera provincial de Calaf en travessar la vila, la casa es construí i, segons la llinda de la porta, no s’acabà fins a 1897. Quant a la casa de l’esquerra, cal Juncadella, poc temps havia de passar des de la presa de la fotografia perquè canviés d’imatge. El 13 de juny de 1915, la seva propietària, Sabina Coma i Vilaseca, demanà permís per a canviar la distribució interior, fer nova la façana que donava a la carretera i construir part de la del carrer de la Tosca, sense que la casa patís cap modificació a la façana del carrer de Sant Josep (actualment carrer del Comerç). Desapareixia així la inscripció de la Lliga Defensa de l’Arbre Fruiter. [JCA]

Juliol: Processó a Castellnou (1912)
Fot. J. Vilanova

“A les cinch en punt, sortía de la parroquial la llarga professó que, precedida de la Creu y composta del clero parroquial y beneficial, y d’un gran concurs de poble, se dirigí, tot resant el sant Rosari que guiaven els vicaris y alguns beneficiats, cap el lloch ahont nasqué St. Pere de la Cadireta, que es devant per devant de Castellnou y ben aprop de la coneguda font de la Falsia.” D’aquesta manera descriu un cronista coetani la processó que tingué lloc la tarda del 25 de juliol de l’any 1912. El motiu era la benedicció d’una creu “que havia sigut plantada damunt del solar que ocupava l’antich mas Cadireta”. Arribats a l’indret es féu la benedicció de la creu i un sermó “eloqüent y acertat” a càrrec de l’escolapi moianès Josep Teixidor. Acabada la cerimònia religiosa “se torná organitzar la professó que, com á la anada, tot resant el Rosari se dirigí á la parroquial”. El promotor de l’acte fou l’esmentat sacerdot, canonge penitencier de la basílica de Sant Pere de Roma, que rellançà i animà el procés de beatificació dels dominics i màrtirs moianesos Pere de Cadireta i Ponç de Planella, reiniciat l’any 1866. [JGS]

Agost: Els gegants de Moià a la cavalcada de la Festa de l’Arbre Fruiter (1930)
Fot. desconegut

Els primers gegants de què disposà la vila de Moià, representant un rei moro i una princesa cristiana, foren estrenats l’any 1883 en ocasió del segon centenari de l’Escola Pia moianesa, fruit de la donació que en féu la família Bussanya, la qual els utilitzava a Barcelona per a festes familiars. En la fotografia, de 1930, apareixen acompanyats per dos nans estrenats aquell mateix any i pels garrofins ballant al so del flabiolaire. Tots ells formaven part de la cavalcada en honor de l’art de la terra que commemorava el vint-i-cinquè aniversari de la primera Festa de l’Arbre Fruiter. Darrere de la geganta s’observa un home a cavall portant un estendard al·lusiu a la festa i, al fons del carrer, la primera de les set carrosses que es muntaren, en la qual es retalla el perfil del campanar moianès. En el moment de ser presa la fotografia, la cercavila estava baixant pel carrer de Sant Josep i arribava a la plaça del Colom, aleshores anomenada del General Barrera. A l’edifici del balcó de primer terme li quedava poc temps de vida, ja que l’any següent fou refet de nou per iniciativa de Francesc Viñas: en els seus baixos s’hi instal·là el cafè Condal i un ampli garatge. El cobert de més amunt correspon al tint de les Vetes, abans que en el seu lloc s’ampliés aquesta fàbrica tèxtil. [JCA]

Setembre: Carrer del Vall (1934)
Fot. desconegut

Les primeres notícies d’edificacions a l’indret del carrer del Vall daten de la segona meitat del segle xviii. Per a arribar-hi s’havia de travessar, mitjançant una palanca, l’anomenat “torrent de les fontetes”, conegut també com a torrent del Vall o els Baus. Des d’antic s’havien fet intents, sense gaire èxit a causa del seu poc cabal, d’aprofitar-ne l’aigua: el gremi de paraires hi tenia els rentadors de llana, durant el segle xix Josep Coma va posar en una casa del Carreró un batan i encara a la fi del segle un pellaire utilitzava l’aigua en el procés d’adob. En el decurs del temps el carrer del Vall ha tingut diferents noms: l’any 1757 és anomenat senzillament com a “Cases Noves” i en documents del segle xix, com a “carrer de Vic”. La fotografia mostra una vista de les cases de la banda de baix del carrer, “cal Cases”, no visible en la imatge, “cal Ponet” o “ ca la senyora Sibina”, de la qual en veiem la meitat, “cal Pepet del Masot” i finalment “cal Xafatrones”. En primer pla, el mur de contenció dels horts d’aquestes cases, amb dos notables arcs cecs. Una mica més amunt, els coberts de l’era de “cal Cabanya” i, en un segon pla, el molí de vent, construït a Chicago i utilitzat per a bombar aigua a l’hort de cal Cabanya. Més enrere podem veure encara tot el conjunt de cases del carrer de Passarell. [RTF]

Octubre: Repartiment d’aliments durant l’epidèmia del grip (1918)
Fot. desconegut

L’octubre de 1918, l’epidèmia del grip atacà Moià, afectant sobretot alguns dels carrers més pobres de la vila: santa Magdalena, la Tosca, la Mànega i la Ciutadilla. La llista dels traspassats durant aquella mes assolí la xifra de vint-i-vuit persones (sis o set vegades més de l’habitual) i inclogué cinc infants (de fins a 5 anys), sis joves d’11 a 20 anys, onze persones de 21 a 50, i sis de més de 50 anys. Per tal d’afrontar les necessitats urgents es creà una Junta Directiva d’Auxilis, formada per l’alcalde, Josep Riera i Fruns, l’arxiprest, Pere Perramon, el propietari Nazari Alibés, el guàrdia civil Josep Ballester --que fou condecorat per la seva actuació durant aquests dies--, el veterinari Josep Molist; el comerciant Miquel Oller, i el secretari de l’Ajuntament, Feliu Canet. També es creà una Junta d’Assistència als Malalts amb Pere Cantó, Francesc Matarrodona, Esteve Cert, Josep Pascual, Esteve Vilanova, Josep Guàrdia, Quirze Codina, Anton Roqueta i Joaquim Vilardell. La imatge reflecteix el repartiment de llet i altres aliments a davant de l’Ajuntament, i entre les persones que hi apareixen només hem sabut identificar al veterinari Molist (tercer per la dreta). [JCA]

Novembre: Equip de futbol del C.E. Moià (1945)
Fot. J. Renom

L’any 1997 el Club Esportiu Moià va celebrar el seu setanta-cinquè aniversari. Això vol dir que el futbol moianès té una llarga història. Aquesta fotografia mostra l’equip local de l’any 1945. Drets, d’esquerra a dreta, hi ha: Ferrer, Casallarch, Soler, Abancó, Vilardell, Vives i Roca; i a la gatzoneta, Sallas, Gaja, Gallego, Prat, Ordeix i Orriols. El camp de futbol que veiem era situat un tros avall dels darreres de les cases del carrer del Palau de Baix, i per la banda d’orient arribava fins a l’actual carrer dels Gravadors Abadal. Al cantó de dalt hi havia un marge que feia de grada. L’últim partit disputat en aquest camp vell va ser el dia 17 de novembre de 1946. El futbol --com, de fet, tots els esports en general-- permet que persones d’un poble es relacionin, col·laborin, formin equip. En la revista Palestra, portaveu de l’esport moianès, un dia vam escriure que un club és una escola de formació de gent capaç de saber “donar-se” una mica en bé de tots, i afegíem que no és estrany que persones que han passat pel Club Esportiu Moià, un altre dia adquireixin noves responsabilitats en l’administració del poble. [CRF]

Desembre: Vista general de Moià (entre 1920 i 1924)
Fot. S. Renom

Salvador Renom, el primer fotògraf de la nissaga de cal Llauner, treballà entre 1919 i la seva prematura mort en 1924. En aquesta vista general copsà com era Moià des de la banda de Puigsubirà. En primer terme, el cementiri, construït a redós de la capella de la Mare de Déu del Remei. Fou creat en 1826 per tal de clausurar l’existent al costat de l’església parroquial, però no fou del tot operatiu fins a 1854, després de resoldre’s els conflictes amb la jurisdicció eclesiàstica. Segons Ll. Picanyol, la creu de terme --actualment, i pendent de restauració, situada davant el Museu-- s'hi col·locà en fer-se la capella del Remei en 1578. A la dreta de la imatge, a la carretera de Barcelona, feia poc que s’hi havien fet dos edificis: la fàbrica del Vapor, construïda en 1917 per a la raó social Rovira i Soler, i més amunt la torre Gallart, inaugurada l’any 1920 com a residència d’estiu d’”estil suís”. A mig terme, a la carretera de Manresa, i d’esquerra a dreta: cal Daies, cal Siller, cal Peret Carreter --amb uns carros als seu davant--, cal Pinyoc, cal Drits, ca l’Homs i cal Manescal, aquestes darreres mig tapades per la casa del Parés, situada a la cruïlla del Poble Nou. Finalment, la silueta de Moià era perfilada pels edificis emblemàtics de l’Escola Pia, can Rocafort i l’església de Sant Sebastià, la parroquial amb el campanar, per a acabar amb cal Regent i l’Hospital, separats en la fotografia pel xiprer del cementiri. [JCA]