Moià-3

Calendari del 2014


Gener:
Carro de les escombraries, 1963
Fot. J. Renom

2014--01-generL’Àngel Freixa apareix en la fotografia de 1963, a la plaça Major, quan es va estrenar aquest carro de l’Ajuntament de Moià per a recollir les deixalles del poble. El nou carro es diferenciava de l’anterior per les rodes (de neumàtic) i pel tipus d’estructura (amb tapes per a abocar millor els residus). Fins llavors la recollida es feia amb un carro de trabuc. Passava tocant la campaneta, perquè els veïns poguessin treure les deixalles amb galledes o cubells que deixaven a les portes. Les deixalles eren principalment cendra i algunes restes orgàniques, poques, perquè la majoria s’aprofitaven per a donar menjar al bestiar i perquè tampoc no existien els embolcalls actuals. En un bidó a part hi dipositava el vidre, que després li recollia algun drapaire. Les restes s’anaven a deixar en alguns camps com a adob. Tant a l’estiu com a l’hivern se sortia fes el temps que fes, es recollien un dia sí i un dia no i el diumenge es feia festa. A l’estiu, amb els estiuejants s’allargava el recorregut cap a les torres, i el nombre de recollides, que habitualment era de dues a tres. Acostumava a trigar a recollir i abocar tots els residus des de les nou del matí fins a les quatre de la tarda. A principis de 1965 es va motoritzar el sistema i fou el Sindicat Agrícola qui s’encarregà de la recollida de deixalles amb un tractor i un remolc. [RPC]

Febrer: El Saiol. Dècada de 1930
Fot. J. Renom

2014-02-febrerLa formació del mas Saiol, com va deixar escrit Ramon Tarter en el programa de la Festa dels Tres Tombs de l'any 2009, té com a punt de partença la donació d'una gran peça de terra que el comte Ramon Berenguer va fer a Guillem Bellit l'any 1064. D'aquestes terres en sorgiren diferents masos: la Cadireta, Puigsobirà, el Verdeguer, el mas de la Condal..., alguns dels quals es tornaren a unir més endavant formant el modern mas Condal. Un nom que canviaria per mas Saiol a partir del segle XV, quan Miquel Saiol hi entrà per casament. És llavors que el mas fou objecte de grans reformes, que li donaren el seu caràcter renaixentista. L'any 1570, per altra part, un membre de la família, Mn. Serapi Saiol, féu edificar la capella del Remei (l'actual capella del cementiri). Per a fer front a l'endeutament, els Saiol hagueren de vendre el mas, l'any 1723, a la Comunitat de Preveres de Moià. Des d'aleshores el mas és propietat de l'església moianesa, que durant molt temps el va arrendar a masovers que tenien cura de les seves terres. L'any 1936 n'eren masovers Joan Armadans i Soler i Francesca Bardala i Cirera; el pare del primer, Josep Armadans i Montal, casat amb Dolors Soler i Pons, ja n'era en 1910, quan feia catorze anys que havia arribat a Moià. [JCA]

Març: Construcció de la nova fàbrica Comadran, 1955
Fot. desconegut

2014-03-marçLa imatge correspon a la primavera o estiu de l'any 1955, moment en què s'estava fent l'estructura metàl·lica de la nau principal, amb l'embigat de dents de serra de la teulada orientada a nord, que permet l'entrada de llum natural zenital. L'empresa Comadran era present a Moià des de 1935, amb una fàbrica a l'actual avinguda de la Vila, que després quedà obsoleta. Recordem que Moià, en 1955, s'estava desvetllant dels efectes de la postguerra i anava passant d'una societat agrícola-ramadera a un poble on s'establien nous telers, serveis i professionals. Aquell any, precisament, s'inaugurà la línia telefònica directa entre Moià i Barcelona. Amb la garantia de trobar feina en el sector de la construcció i tèxtil, Moià creix amb força, amb una població majoritàriament immigrant d'origen andalús. Els cognoms dels paletes identificats en la imatge reflecteixen la nova composició social del poble. A l'esquerra, sostenint un barret, Antonio Cámara, prop seu Agustí Clarà i Toni Orriols (assegut en solitari a la part superior), l'Ortega, el Pere de cal Germanasses, sostenint un perpal, Salvador Martínez, també amb un barret a la mà, en Valls i José Extremera. A la dreta de la imatge es veu l'edifici on hi ha ubicada la xemeneia, ja acabat. Al fons pot visualitzar-se la fàbrica de cal Feliu Paleta, amb una estesa de canonades per al clavegueram. [JFS]

Abril: Caramelles amb orquestra, 1955?
Fot. J. Renom

2014-04-abrilVuit noies —de les quals només se'n veuen set— ballant al so de l'orquestra de Moià, a la plaça. Les que estan de cara són Maria Coll, Isabel Parareda, Conxita Santaeugènia i Pilar Viñas, mentre que les tres de perfil serien Marina Viñas, Montserrat Coma i una de no identificada. Probablement es tracta d'un ball realitzat durant les caramelles, el diumenge de Pasqua. Sabem, pel dietari de Ramon Cantó, que l'orquestra de Moià va intervenir en les caramelles com a mínim en dues ocasions (1950 i 1951), però per les edats de les noies la foto hauria de ser dels anys centrals de la dècada de 1950. Així, podria correspondre a l'any 1955, quan el cronista de La Tosca va anotar: «Fué también nota simpática de la Pascua un grupo de muchachas cantando bellas canciones.» No esmenta, però, que ballessin. Segons recorda Montserrat Coma, van dansar un ball de ballestes i un ball de Sant Antoni, cantat amb la lletra «Per a Sant Antoni / grans ballets hi ha, / per a Sant Maurici / tot el poble hi va...». Eren assajats per la senyoreta Teresa Balcells, preceptora del Masot, i sembla que només es van fer un any. Els músics són Rossend Oliveras i Manel Vives (saxofons), N.N. (trombó) i Josep Pladevall (trompeta). [JCA]

Maig: Passejant per la Fira, 15 de maig de 1955
Fot. J. Renom

2014-05-maigLa M. Àngels, de ca l'Hospitaler —més jove i que s'afegí al grup—, Anna Canet, Montserrat Fonts, Montserrat Pladevall, Conxita Antonell, Carme Perarnau, M. Carme Padrisa i Montserrat Monsech, amb Montserrat Aliberch, Montserrat Canet i Remei N. al seu darrere (al costat, de pas, Lluís Armadans i el seu fill Josep) eren un grup de noies moianeses d'uns disset o divuit anys d'edat. Algunes d'elles, no totes, coincidien en el cosidor de ca la Tianeta (Sebastiana Novellas). Aquell dia, festivitat de sant Isidre, sortiren a donar un volt pel poble, a veure les parades que s'agrupaven a la vora de la baixada del Mestre, el punt neuràlgic de trobada dels pagesos de Moià (en la foto només es veu una parada de cordes, al costat de la façana de cal Quirze). Aquell dia, doncs, es van trobar al mig de la baixada del Mestre, i en Just Renom, que passava amb la seva màquina per allà, els va dir (segons recorda M. Carme Padrisa): «Poseu-vos bé un moment, aquest grup de noies tan maques.» I, així, aquella trobada, usual i sense cap transcendència, va quedar immortalitzada en forma de fotografia. Una imatge en la qual també podem observar les façanes de cal Maties (amb vela) i de cal Noc i, més avall, la fàbrica del Comadran. [JCA]

Juny: Equip infantil del C.E. Moià, 1968
Fot. J. Renom

2014-06-junyLa fotografia és feta al camp de futbol de l'Escola Pia. Els jugadors havien anat a buscar el germà Solà, creador de l'equip, per anar a l'ajuntament a rebre una medalla de mans de l'alcalde Vilarrúbia, després d'haver guanyat la Lliga de Futbol d'Osona. El germà Solà era un home a qui agradava molt l'esport. Va ser ell qui començà a organitzar partits de futbol infantil fins que va arribar a un acord amb el C.E. Moià, que se'n va fer càrrec. Aquest va ser el primer equip infantil de Moià i el primer en aquesta categoria de la història del club en quedar campió de la Lliga. Bona part de l'èxit va ser gràcies a Lluís Puig, el preparador físic, i a les bones qualitats de l'entrenador, Josep M. Tria, i del massatgista, el Manelet. També va ser important que el club es fes càrrec de les despeses de l'equip i, en especial, que el responsable del futbol, Càndid Gudayol, pagués la roba de l'equipament dels jugadors: curiosament no van ser els habituals (groc i negre), sinó els colors verd i blanc (samarreta verda amb el coll i les mànigues blanques, pantalons blancs i mitgetes de ratlles blanques i verdes). En la foto, drets: Manelet, R. Oller, A. Garcia, P. Homs, P. Antúnez, germà J. Solà, J. Abancó i X. Franquesa; a la gatzoneta: R. Navarro, I. José, J. Oller, S. Farràs, J Cuberta, P. Forcada i J.M. Tria. [EPS]

Juliol: El Gran Hotel, ca. 1950
Fot. J. Renom

2014-07-juliolFotografia del «Gran Hotel» realitzada cap a l’any 1950 des del campanar de l’església parroquial. El complex fou una gran instal·lació hotelera relacionada amb la possible arribada de contingents militars estables que mai no va tenir lloc. Per aquest motiu, l’operació fracassà i a mitjans dels anys seixanta es va reformar l’interior en apartaments, que es van vendre entre 1965 i 1967. Llavors a la planta baixa es disposaren salons recreatius, una perruqueria, un bar i la rellotgeria Pedrals. En els anys setanta, una bona part d’aquesta superfície es va convertir en la discoteca «Modium». El conjunt tenia i té un jardí, que en la fotografia es veu incipient, amb un brollador central i una piscina. Cal remarcar que durant força temps l’edifici va tenir el més antic i l’únic ascensor de la vila. Els apartaments foren ocupats per famílies, majoritàriament de Barcelona, que hi passaven l’estiu. Representà, en el cas de Moià, l’aparició d’un fenomen comú en la Catalunya de la dècada dels seixanta: l’accés de les classes treballadores a l’estiueig. La fotografia permet també d’entreveure la urbanització inicial d’aquesta zona del Poble Nou, en especial de la plaça dels Ànecs (plaça de Catalunya). Al fons a la dreta, part dels jardins de la torre Orriols. [MPM]

Agost: Primera Festa de l'Arbre Fruiter al parc, 16 d'agost de 1934
Fot. J. Renom

2014-08-agostLa primera Festa de l'Arbre Fruiter celebrada al parc va ser la de l’any 1934. Després de la mort del fundador, Francesc Viñas, l'associació creada per a erigir-li un monument va comprar l'antiga finca de Cal Cristo —que, a la mort del seu propietari, Josep Coma, havia passat a l'Escola Pia— per obrir-la al públic amb el nom de Parc Francesc Viñas. En la reunió de l'associació del dia 6 d'agost es van repartir les feines: Sebastià Canet s'encarregava de posar en condicions el parc (llaurar un tros i aplanar-lo); Josep Daví instal·lava l'enllumenat del parc; Antoni Llussà estava a càrrec de les taquilles (l'entrada costava 25 cèntims; per això n'hi ha que s'ho miren des de les Tres Cases!); Mn. Pere Bertran va demanar les cadires de les esglésies parroquial, de Sant Sebastià i de Sant Josep, i Agustí Vives les de l'envelat; Benvingut Fàbregas havia de posar antenes i cartells al Poble Nou i altres indrets de la vila, juntament amb els rètols que es veuen en el mateix parc; Jaume Padrissa portaria boixos per ornar les antenes i havia de convidar els fejocistes i altres joves perquè fessin de guardians del parc el dia de la festa; Sebastià Martí proporcionaria banderetes a tots els presidents de les agrupacions; Miquel Vilarrúbia havia de fer l'estrada presidencial i la taula dels periodistes. [JCA]

Setembre: Monument a Rafel Casanova, 11 de setembre de 1920
Fot. S. Renom

2014-09-setembreLes celebracions de la Diada Nacional de Catalunya a Moià s'iniciaren l'any del Bicentenari 1914,, amb la posada de la primera pedra d'un monument que s'hauria d'haver construït a la baixada del Mestre. No fou, però, fins a 1919 quan l'homenatge prengué volada. Aquell any es constituïa a Moià el Foment Nacionalista Català Rafel Casanova. Des d'aleshores i fins a 1923, quan ho interrompé la dictadura de Primo de Rivera, cada Onze de Setembre es col·locava un monument provisional a la placeta de Sant Sebastià, amb una reproducció de l'estàtua barcelonina que Rossend Nobas havia dedicat a Rafel Casanova, però en una mida més petita —d'aquí que des d'aleshores el monument es conegui com «el Rafelet»—. La crònica del Butlletí de l'any 1920 ho descrivia així: «Damunt d'un taulat voltat de garlandes, s'hi aixecava una columna, al damunt de la qual hi era col·locada una estàtua de bronze de regulars dimensions, d'En Rafel Casanova. Les banderes catalanes penjaven de tots costats.» Perquè no quedés dubtes de qui ho organitzava, en la columna s'hi podien llegir les paraules «[F]oment [N]acional[ista]». El guarniment de la plaça, amb la senyera de cap a cap dels balcons de la casa de la vila, contrasta amb la roba estesa del pis superior, habitat pel secretari municipal. [JCA]

Octubre: El primer Retaule del flautista , 1972
Fot. J. Renom

2014-10-octubreEl grup escènic del Casal Parroquial, sota la direcció escènica de Valentí José i la musical d’Alfons Burdó, presentà el dia 15 d’agost de 1972 l’obra de teatre El retaule del flautista, de Jordi Teixidor (1939-2011), l’obra de més èxit a Barcelona des de la seva estrena al Teatre Capsa, l'any 1968, fins a començaments dels setanta. Pujaren a l’escenari una trentena d’actors, encapçalats pel burgmestre, interpretat per Valentí José, i els seus regidors, Josep Abancó, Josep Bigorra, Josep Pladevall, Ramon Iglésias. Els seguien el cap de la milícia, Ramon Oller, i els seus soldats, Jaume Oller i Sebastià Casals; els síndics manipuladors, Albert Martí i Isidre José; el clero beneint-ho tot, Alfons Burdó; l’agutzil eficient, Ramon Ubasart, i el sabater esvalotador, interpretat per Joan Freixa. Al seu darrere, el poble enfadat per la presència de rates al poble que s’ho mengaven tot: M. Aliberch, J. Sala, R. Riu, A. Antúnez, A. Abancó F. Vilardell, T. Torra, R. Camps, S. Prat, M. Bigorra, A.M. Antúnez, J. Roig, E. Permanyer i el flautista salvador, Pere Antúnez. La música en directe era interpretada per Ramon Oller, Alfons Burdó i Albert Martí. Tres anys desprès, el 29 de juny de 1975, el mateix grup, engrandit i amb algunes variacions, escenificà de nou l’obra, també amb música i cançons en directe. [EPS]

Novembre: Bar del Remei. Ca. 1965
Fot. J. Renom

2014-11-novembreLa inauguració del bar del Remei es va fer l’any 1963. S’havia habilitat un dels dos menjadors de l’Hotel Remei, el que l’anomenaven menjador senzill, en què habitualment menjaven camioners i treballadors. L’entrada al bar era per la carretera de Vic, just al davant del que aleshores era la caserna de la Guàrdia Civil. La família Cirera, propietària de l’hotel, volia modernitzar l’espai i per això van contractar un decorador de Barcelona, Antoni Miret, per donar-hi el disseny que s’hi traspua per l’època, amb parets folrades de fusta i una gran barra amb una fotografia de Moià nevat al fons. El bar va ser innovador a Moià, no solament per la decoració, sinó pel que s’oferia: era el primer bar on se servien tapes calentes, on les dones també anaven i on no es jugava gaire. A Moià no hi havia un altre bar d’aquest tipus i servia per a les activitats lúdiques complementàries que s’organitzaven a l’hotel. Al bar hi treballava personal de l’hotel, el Sr. Font i el Sebastià Molas s’estaven a la barra i les cambreres que hi servien eren part de les sis o set del total del personal. En 1966 es va obrir un nou espai, l’Snack-Bar Remei, als baixos del que havia estat el Gran Hotel. Aquest espai seria el mateix que més endavant (1972) es convertiria en la primera discoteca de Moià. [RPC]

Desembre: Moià nevat, 2 d'abril de 1924?
Fot. S. Renom

2014-12-desembreSalvador Renom i Gallés, iniciador de la nissaga de fotògrafs moianesos, va començar la seva activitat cap a finals de 1918 i la va exercir de manera activa fins a 1924, quan va morir a Barcelona mentre feia el servei militar. Una de les sèries de postals que va comercialitzar era formada per panoràmiques i detalls de la vila de Moià després d'una nevada; una nevada primaveral, ja que els arbres han començat lleument a brotar, que ha de correspondre a la que, segons les dades meteorològiques publicades en el Butlletí, va tenir lloc el dia 2 d'abril de 1924 i de la qual no es precisa res més. Ha de ser la d'aquesta data, perquè és l'única nevada que hi ha abans de la mort del fotògraf i després que, el mes de març anterior, s'inaugurés el camp de futbol que es veu en una altra imatge de la mateixa sèrie. En la que presentem en aquesta pàgina hi podem observar la carretera de l'Estany en primer terme. Per sota, unes estructures i construccions, segurament per al conreu i reg d'alguns horts. A la dreta, l'edifici de l'Escola Pia, amb la costa de la Creu arribant gairebé fins arran de paret. Més avall, el revolt del raval de Dalt, amb cal Figueres i, a l'esquerra, l'església de Sant Sebastià i la baixada del Vall. Per sobre de les aules noves de l'Escola Pia es pot veure el cementiri. [JCA]