Calendari del 2016

Gener: Els Reis Mags recullen les cartes, 1962
Fot. Renom

«El dia 6 de gener se celebra la festivitat dels Reis d’Orient. Uns dies abans, els nens i nenes han escrit les seves cartes adreçades als reis Melcior, Gaspar i Baltasar demanant tot allò que desitgen, i el seu comportament és millor que la resta de l’any esperant il·lusionats que els Reis arribin. Els carters reials formen part de la plantilla de treballadors dels Reis Mags, igual que els patges, per donar suport a la feina que representa arribar a totes les llars i satisfer els desitjos dels qui les habiten. En 1962, a Moià no era cap carter reial qui recollia les cartes que portaven les criatures; van ser els mateixos Reis els qui van acomplir aquesta tasca, acompanyats de patges que els flanquegaven drets al seu darrere, en una de les sales de la casa de la vila. En aquesta ocasió Joan Gaja i Vilardell va acompanyar els seus fills i nebots a portar les cartes. Els nens en primer terme que apareixen en la fotografia són —d’esquerra a dreta i de primer pla cap endarrere—: Josep Gaja València, Pere Soler Gaja i Miquel Gaja Mestre; en segon terme, les nenes Carme Soler Gaja i Maria Teresa Gaja Mestre. Més enllà, presencien l’escena Pilar Rius, administrativa de l’ajuntament il’alcalde, Miquel Vilarrúbia. [RPC]

Febrer: Benvingut, Mossèn Vidal, 1984
Fot. Renom

El grup de teatre El Salgot va presentar els dies 8 i 22 de gener de 1984 l'obra còmica en tres actes de Francesc Lorenzo Gàcia Benvingut, mossèn Vidal a la sala de l'Esplai de la Gent Gran, quan aleshores es deia Sala de Cultura de la Caixa de Pensions i les activitats que s'hi duien a terme formaven part del programa de dinamització cultural de l'entitat d'estalvis. Aquesta obra va ser la primera dels aficionats moianesos feta en aquesta sala. Els actors foren, seguint l'ordre de la fotografia: asseguts, Josep Grau (l'amo del poble) i Josep Paretas (l'alcalde); a la gatzoneta, Jordi Rafart; drets i d'esquerra a dreta hi veiem la perruquera Teresa Rafart, l'apuntadora Maria Arisa, Dolors Díaz (la jove), el director de l'obra i a la vegada actor Valentí José, Marciana Monsech (la majordoma), Joan Antonell (el mossèn), Jaume Farràs (el guàrdia civil), M. Teresa Carbonés (la farmacèutica) i, tancant la filera, la maquilladora Nani i la traspunt Rosa M. Rafart. Benvingut, mossèn Vidal s'havia interpretat per primera vegada a Moià el 30 d'abril de 1967, al Casal Parroquial, sota la direcció de Joan Gaja i Joan Antonell, i amb Josefina Pascual, Núria Solà, Salvador Pascual, Lluís Iglésias, Ramon Marsinyac i Ramon Canadell en el repartiment, a més de Joan Antonell i Valentí José, que ara repetien. [EPS]

Març: Replantació forestal, 22 de març de 1955
Fot. Renom

A principis del segle xx, les costes del voltant de Moià —com les de la major part de Catalunya— oferien un aspecte desolador: havien patit durant anys un procés de deforestació, afavorit tant per la necessitat de posar noves terres en conreu com per a l'aprofitament extrem d'un recurs escàs. Això va començar a canviar a partir de mitjan segle passat, amb l'inici de l'abadonament dels camps de conreu menys productius i les campanyes de repoblació de l'ICONA. A Moià, la Lliga Defensa de l'Arbre Fruiter havia maldat per inculcar el respecte als arbres —en especial als fruiters, però també a qualsevol altre tipus—; per això no és d'estranyar que el 22 de març de 1955 emprengués la repoblació de les costes de la Creu i del Frare, tal com informava la revista La Tosca. Aquell dia, amb assistència d'autoritats i membres de la Lliga (hi veiem l'alcalde, Miquel Vilarrúbia, el forestal Antonio Mur, Ramon Molera, N.N., Pepet Coca i Joaquim Clapers), un animós grup d'alumnes de l'Escola Pia, que combinava els xàpols amb la bata escolar preceptiva, acompanyats pel pare Serramià començaven la seva tasca amb la plantació, segons la crònica, de cinc-cents pins. Una quantitat que s'unia als mil que també havien plantat els propietaris Josep Orriols i Jesús Picañol. [JCA]

Abril: Cotxe esportiu al Poble Nou. Cap a 1960
Fot. Renom

La imatge és posterior a l’any 1958, quan Joan Parés funda el Bar Montaña al Poble Nou, moment en què s’arranja i es pinta la façana de l’edifici. Probablement la fotografia és d’inicis dels anys seixanta. En primer terme, el conductor d’un cotxe —en Casanovas, de Collsuspina— circula orgullós en direcció a Manresa. Es tracta d’un vehicle esportiu que porta una matrícula de l'any 1926, però amb aparença de finals dels anys trenta. És probable que la carrosseria es modifiqués artesanalment, ja que hi ha elements no coincidents amb els vehicles anteriors, com ara la calandra (el radiador), la ubicació dels intermitents davanters o els passos de la roda del darrere. Contribueix a aquesta interpretació l’absència d’una marca en el radiador, tan característica de tots els cotxes. Recarrossar vehicles buscant una aparença esportiva era pràctica comuna en un moment d’estretor econòmica. Al fons a l’esquerra veiem el quarter de la Guàrdia Civil. A sobre la porta, el lema «Todo por la patria» i, a la façana de la carretera de Barcelona, la inscripció «Pido unificación en la marcha hacia un objetivo común», frase extreta d’un discurs del general Franco el 19 d’abril de 1937, a Salamanca, discurs en què qualificava la Guerra Civil de croada en la defensa d’una Espanya «grande, única, libre y universal».[JFS]

Maig: Des del campanar. Dècada de 1910
Fot. J. Vilanova

El campanar, culminat amb una corona imperial, projecta la seva ombra sobre la teulada de cal Sallas i cases properes. En primer terme, la plaça Major, amb les arcades de cal Plàcid, i una part dels carrers de l'antic recinte emmurallat de la vila: el carrer de Sant Antoni (en la foto, ombrívol), amb l'edifici del Casal, antiga seu de la rectoria; el carrer de les Joies, des de cal Perxer fins a can Rocafort, l'actual casa de la vila, i el carrer del Forn, que dóna al lateral de l'església de Sant Sebastià. En l'antic vall de la muralla, el carrer de la Cendra (ara de Francesc Viñas), on s'intueix l'aleshores seu del Foment Nacionalista Català Rafel Casanova (el Sant-Graal, en l'actualitat seu de l'Ateneu La Pólvora), al costat de la casa del notari Otzet. Més enllà, el primer eixample de la vila, amb el raval de dalt (carrer de Sant Sebastià), per sota de la costa de la Creu i del col·legi de l'Escola Pia, amb la torre de can Fermí; i el raval de baix, aleshores zona encara industrialitzada (la Central, amb les quatre obertures de mig punt al capdamunt; cal Patau, edifici més baix, al carrer de la Coma, o la fàbrica de Robert Ponsa, a la plaça del Colom). A l'esquerra, l'inici del carrer de la Tosca i, al fons, els arbres del jardí de cal Cristo (parc municipal) i, encara més al fons, la carretera de Manresa. [JCA]

Juny: Trobada Esperantista, 5 de juny de 1955
Fot. Renom

Un «vermut d'honor» en el Gran Hotel fou el punt central de les celebracions de finals de curs de l'Esperanto Grupo Moyá. Hi participaren unes dues-centes persones, entre elles un gran nombre de moianesos, però també de diverses poblacions catalanes i fins i tot algun convidat estranger. En aquells moments, l'esperanto vivia a Moià els seus millors moments. Feia quatre anys, un grup de moianesos encapçalat per Ramon Molera, que havien començat a interessar-se per aquesta llengua artificial durant la guerra civil, havia fundat l'Esperanto Grupo. En la seu del carrer del Forn hi feien classes presencials i, a més, havien confeccionat uns cursos per correspondència que obtingueren un gran èxit. En l'acte de celebració d'aquest final de curs hi intervingueren, a més de Molera, Rosina Armengol (recità un poema), Enric Oliveras (cantà en esperanto «Muntanyes del Canigó»), Núria Fonts (declamà l'himne esperantista), Francesc Vilà (poeta barceloní), Truus Durenkamp (convidada holandesa), Marià Solà (vice-president de la Federación Española de Esperanto) i Josep Solà i Forcada. L'orquestra local Stelo —ella mateixa amb nom en la llengua creada pel Dr. Zamenhof— tocà diverses peces, entre elles l'himne «La espero», que va tancar l'acte. [JCA]

Juliol: Grup de joves al cim del Montardo, 1978
Fot. desconegut.

Durant l'estiu d’uns quants anys, un grup d'amics format a partir del grup sardanista van fer travesses pels Pirineus i altres rutes. L’any 1978, el cim assolit va ser el Montardo. D'edats compreses entre setze i dinou anys, les travesses les feien amb molta il·lusió i amb poc equip tècnic, organitzades pel seu compte, abans o després de la festa major, precisament perquè durant aquelles dates ballaven les sardanes i els balls folklòrics. Alguns dels components també pertanyien al GEMI i gairebé tots els nois a l'equip de futbol sala «Virus». El grup estava format —de dalt a baix i d’esquerra a dreta— per Pere Bach, Sebastià Renom, Montse Padrisa, Rosa Matilde Medina, Josep Gallifa, Dolors Mas, Cristina Fillat, Joana Valls, Iñaki Otaegui, Carme Bonilla, Pep Clarà i Ramon Bach. Hi manca Anna Fontcuberta, que no va pujar a la muntanya. En aquesta ocasió van agafar el tren a Manresa fins a la Pobla de Segur, amb autobús van arribar a Sort, van pujar fins a l’estany de Sant Maurici i els Encantats, i van travessar cap a la Vall d’Aran, on van pujar al Montardo. A la fotografia hi apareixen amb la senyera que desplegaven en fer els cims, el mapa per a seguir les rutes —Pep Clarà— i el paper de vàter com a signe inequívoc dels desajustaments intestinals que havien patit. [RPC]

Agost: Festa Major. 15 d'agost de 1920
Fot. S. Renom

Salvador Renom va realitzar, durant la festa major de 1920, un interessant reportatge fotogràfic sobre les celebracions festives de Moià. Una de les imatges és la que presentem. En una plaça de Sant Sebastià curulla de gent, quatre parelles ballaven sardanes al so de la Banda del Batalló de Caçadors d'Alfons XII, situada davant la casa de la vila (una banda que, segons el programa, ja havia fet la «passada» de primera hora i havia acompanyat les autoritats al solemne ofici de festa major, el qual també havia solemnitzat). En el balcó consistorial, guarnit amb la senyera i on ja es veu un guàrdia civil, un capellà i altra gent (probablement regidors), estava a punt de sortir-hi la flamant Reina de la Festa de l'Arbre Fruiter d'aquell any, Carme Fontcuberta. Els testos presentats per les noies que optaven a aquesta distinció estaven exposats al mig de la plaça, prop de cal Cisteller i de la portalada de l'església de Sant Sebastià. Amb molts caps coberts amb gorra o barret, amb homes i dones amb el vestit de mudar, i algun para-sol entre el públic del balcó de cal Grau (segurament pertanyents a estiuejants), la festa atreia gent del poble i gent forània. Si ens hi fixem bé, a costat de la banda també hi podem distingir la figura del Pollo, abillat amb el vestit de Sant Sebastià. [JCA]

Setembre: Xuta i... goool? Pels voltants de 1964 o 1965
Fot. Renom

És molt habitual en fotografies històriques de futbol trobar imatges de grups de jugadors que s’hi han posat bé per sortir retratats. Però poques vegades hi veiem alguna acció de perill enmig d'un partit: és el cas de la foto d'aquesta pàgina, en ple xut d’un jugador moianès des de fora l’àrea que sembla anar ben dirigit a la porteria contrària davant la mirada expectant de la resta de jugadors locals i forans, i sota l’atenta mirada de l’àrbitre. No hem trobat cap fotografia que ens permeti de dir amb certesa qui formava l’equip de futbol del C.E. Moià d’aquells anys, del qual va ser president fins a 1969 el Sr. Sebastià Oller i Colomer. Les cròniques de l’època diuen que els primers anys dels seixanta els equips van tenir problemes de continuïtat i de relleu generacional i que fins i tot van deixar de participar en competicions oficials. Aquesta podria ser una de les causes per les quals no s’ha trobat cap imatge de conjunt fins a 1965. Si fos així, probablement a la porteria hi hauria en Joan Capdevila de ca la Consuelo de la Mànega, ja que fins aleshores el porter era en Lluís Puig, que en 1964 va anar al C.E. Vic; els altres jugadors podrien ser Josep Font, Paco Martínez, Jordi Renom, els germans Castaño, Paco Murcia, Francisco Ferrer, Lluís Serracarbasa i Paco Dueñas «Pelé». [EPS]

Octubre: Santa Missió. Octubre 1952
Fot. Renom

Durant les primeres dècades del franquisme, les festivitats religioses prengueren un predomini absolut en el calendari del lleure de les persones. Així, no és d'estranyar que, ja fos per convicció, perquè tothom ho feia o perquè no hi havia res millor a fer, l'èxit de les convocatòries eclesiàstiques estigués pràcticament garantit. És el cas de les santes missions, en les quals un parell de religiosos visitaven les parròquies amb esperit evangelitzador (en el cas moianès de 1951, les prèdiques anaren a càrrec dels pares missioners de l'Immaculat Cor de Maria Carles Catà i Lluís Maria Soler). La Santa Missió anava dirigida a tota la societat, amb sermons morals i doctrinals, el rosari de l'aurora i explicacions litúrgiques i pràctiques durant la missa, a més de conferències (que es realitzaren al Teatre Viñas). La foto correspon a un dels actes de la missió infantil, en què nens i acompanyants s'aplegaren a la plaça Major per escoltar la veu dels predicadors, situats al balcó de la rectoria. Durant aquelles mateixes dates, es va tornar a col·locar, al capdamunt de la façana de l'església, la creu que havia estat destruïda en començar la guerra civil. En la imatge també es pot observar com encara no s'havia posat la porta de l'antiga església de Sant Sebastià a la portalada lateral de la parroquial. [JCA]

Novembre: Transport de carbó. Dècada de 1930?
Fot. Renom

La fotografia està feta al camí ral de Moià a Oló, en terme de la Caseta d’en Fermí; al fons, a dalt de la muntanya, s'hi pot veure l'ermita de Sant Andreu i les restes del castell de Clarà. Sis mules o matxos, que es feien servir d’animals de bast, transporten sarrions de carbó. El carbó s’obtenia cremant buscalls gruixuts de llenya en carboneres. Cada sarrió portava 60 kg de carbó, que es pesava de forma precisa amb romanes en carregar-se els sarrions. Aquest pes, afegit a l’albarda, que és el guarniment que permet de suportar els sarrions, feia que cada mula transportés un pes d’uns 130 kg. A la part superior dels sarrions es veuen branques de boix o d’alzina, que es posaven per tal que no es perdés el carbó en traginar-lo. D’aquest procés de cobriment se’n deia emborrinar, una variant del verb emborrassar. Pot veure’s com de fressat està el camí ral, amb la paret lateral perfectament mantinguda, així com l’altre brancal que anava en dirrecció a Caselles. Joan Roca esmenta en el llibre Moià d'ahir a avui uns quants carboners coneguts per ell durant la seva infantesa i joventut: el Salvi, el Sord, el Pesquina, el Pere Vermell, el Joanet de Caragull i el seu deixeble Lluís Casals, i el Lluís de Rodors. Malgrat tot, no ha estat possible identificar quines són les dues persones que menaven les mules de la imatge. [JFS]

Desembre: L'Avinguda, nevada. Gener de 1960?
Fot. Renom

L'avinguda de la Vila —aleshores «avenida del Caudillo»— apareix coberta de neu. Una nevada que deu haver deixat més o menys un pam de neu a les teulades i una mica menys a les voreres del carrer. No es tracta, per tant, de la imponent nevada del desembre de 1962. A tall d'hipòtesi podríem avançar la seva data fins al gener de 1960, mes en què, segons les dades de la revista La Tosca, a Moià va nevar tres vegades: els dies 10, 14 i 15. A més, en aquesta ocasió, seria la primera vegada que es tirés sal pels carrers del poble per a combatre la neu (ho assenyalava D. Bartolo en la secció «Pim-pam-pum» de la mateixa revista: «Todavía hay quien dice que no estamos a la altura de las circunstancias y el otro día para fundir la nieve se echó sal por nuestras calles céntricas. ¿No es un avance técnico?»). L'avinguda s'havia remodelat uns anys abans, no sense rebre'n algunes crítiques: així, el mateix D. Bartolo, havia escrit el febrer de 1957 referint-se als nous arbres plantats: «La Avenida del Caudillo se moderniza, está siendo embellecida con importantes arbolitos, que según los entendidos, ya crecerán. Ya lo veremos.» El sistema d'enllumenat, per la seva part, s'havia canviat amb la instal·lació d'uns nous fanals entre 1957 i 1958. [JCA]