Calendari del 2018

Gener: L'era de Sastre. 1923
Fot. S. Renom

Una imatge característica del paisatge periurbà dels pobles el formaven les eres, els espais destinats a la feina agrícola del batre. Entorn dels nuclis de població hi sovintejaven aquestes instal·lacions per a un ús que solia ser comunitari, en especial per als parcers o petits propietaris de terres que vivien a la població o a la rodalia. Tot just fa unes dècades, a Moià se n’hi podien comptar fins a disset casos, tant al nucli com als afores (de cal Teixidor, de cal Cabanya, del Saiol, del Calaix...). L’era del Sastre, que veiem en aquesta fotografia de 1923, és un clar exemple del que s’ha dit. Situada en el que anys enrere es coneixia com la serra del Masferrer, era un lloc idoni per a la instal·lació d’una era: elevat, ventilat, planer, proper al poble i als camps de conreu. La fotografia ens mostra els pallers a l’hivern, on podem observar que ja s’han consumit en part. La casa, de formes senzilles i materials modestos, i que s’ha mantingut quasi inalterada fins als nostres dies, presenta un rajol a la façana nord amb la llegenda «Cuarto cuartel rural», indicador de la seva divisió administrativa. Amb la mecanització del camp, les eres van perdre la seva utilitat, però, malgrat això, l’era del Sastre resta encara com a testimoni d’aquell passat, immune al creixement urbà dels darrers decennis. [AAP]

Febrer: Visita moianesenca a la Damm. 1969
Fot. desconegut

Per mediació de l'empresa moianesa Begudes Carbòniques Dalmau, distribuïdora a Moià i comarca de les cerveses DAMM, l'11 de març de 1969 un grup de moianesencs vinculats a bars, restaurants i altres establiments comercials visitaren les instal·lacions de l'antiga fàbrica DAMM, al carrer Rosselló, 59, de Barcelona, i després feren un dinar en el restaurant «La Barceloneta». A primera fila s'hi poden veure, entre altres, J. Coma i L. Vila (Sant Graal), N. Mauri i À. Rovira (botiga), E. Ferrer i M. Santaeugènia (Círcol), J. i R. Prat (Cal Truques), J. Dalmau i M.À. Pladevall (distribuïdors), el director comercial de la DAMM, J. Soler (Ca la Isabel), R. Vila (restaurant Grau), J. Molera (l'Estany), E. Graners (Condal), A. Vives i L. Ribas (Cal Vives), J. i J. Valldeoriola (bar Collsuspina), A. Castaño (Sant Graal), J. Purtí (Remei), J. Sala (Cal Daies) i un comercial de la DAMM. A les escales: A. Burdó (Teatre Viñas), R. Valls i F. Santaeugènia (Bar Montaña?), M. Tarté, J. Farràs, E. Purtí (l'Estany), C. Bosch, A. Montero (benzinera), J. Oller i M. Ballús (Cal Plàcid), M. Fonts i M. Canellas (Bar Martí), F. i Ll. Pascual (bar camp de futbol), M. Freixenet (Collsuspina), J. Oller (Cal Xarina), J. Cirera (Remei) i J. Esparó (l'Estany). [JCA]

Març: Grup de nois el dia de Rams. 1952
Fot. Remon

Diumenge de Rams és una festivitat litúrgica que inicia el cicle de festes de Setmana Santa. Amb ella els membres de la comunitat cristiana commemoren l'entrada de Jesucrist a Jerusalem amb un acte principal que consisteix en la benedicció dels rams, d'olivera o de llorer, les palmes i els palmons. A principis de la dècada 1950, a Moià els esdeveniments religiosos eren molt celebrats, Rams era una data molt assenyalada —ja ho diu la dita: «Per Pasqua i per Nadal, qui res no estrena res no val»— i, com a mostra, aquest grup de nois que s’han mudat i clenxinat per a l’ocasió, amb edats compreses entre quinze i vint anys, a la sortida de l’església de Moià. El grup està configurat per (d’esquerra a dreta): Joan Marfà, Lluís Padrós Ciuró, Cinto Montsech, Climent Romeu, Pere Quintana, Josep Petitbò, Pere Ubasart i Sebastià Padrós Roca. Tots ells, amb un ram de llorer a la mà, menys Climent Romeu, que el porta de boix grèvol. Aquests nois en porten un ramet, però podia dur-se’n una bona branca —com es pot deduir al darrere del grup, a la banda esquerra—, amb les galetes penjades per a la canalla, beneïdes abans d’entrar a l’església. En aquella època no era habitual portar palmes; això sí, de ram en duia tothom, nens i adults. [RPC]

Abril: Can Casanova i placeta de la Mongia. Dècada de 1950
Fot. desconegut

Can Casanova té la seva història fins a arribar a l’actual Museu de Moià, format per la Casa-Museu Rafel Casanova i el Museu d’Arqueologia, amb peces de les Coves del Toll. La casa que veiem a la fotografia està flanquejada a l’esquerra per cal Cintet, transportistes, i a la dreta per cal Vilanova, sastre, i ca l’Armadans, carnisser; al davant, la placeta de la Mongia, amb nogueres probablement cuidades per les colles de nois de les lligues de l'Arbre Fruiter. La façana apareix descrostonada i amb aspecte desolat. A finals del segle xix havia aixoplugat una escola d’infants, després fou seu del Sindicat Agrícola i el primer emplaçament de la Caixa de Pensions a Moià. Fou la casa on visqueren els germans Estevanell i Riera, en Joan i la Maria, des de 1939 fins a la mort d'ell, en 1962. La feina de recollida, recuperació i conservació feta per l’Estavanell durant la guerra d’objectes religiosos, escultures, retaules, llibres, documents... seria l’inici del Museu que avui coneixem. Inicialment només era un amuntegament sense cap ordre, que ocupava l’entrada, la primera planta i les quadres del soterrani. Amb el pas dels anys i la implicació de les administracions públiques, la que fou casa del conseller en cap de Barcelona en 1714, Rafel Casanova, ha esdevingut un edifici respectuós amb la seva història. [EPS]

Maig: Visita de la mare de Déu de Fàtima. Maig de 1951
Fot. Renom

Amb motiu de l’Any Sant de 1950 es va mostrar la imatge de la Mare de Déu de Fàtima per tota la geografia catalana. El seu pas per la vila de Moià s’escaigué els dies 12, 13 i 14 de maig de 1951. Aquest esdeveniment es convertí en la principal celebració festiva moianesa de la postguerra. Tots els carrers i places varen ser ornamentats amb arcs triomfals de boix, branques de roure, farigola, romaní, testos amb flors, garlandes blanques i blaves, domassos amb simbologia mariana, etc. El primer dia, tot el poble, amb el bisbe de Vic, Joan Perelló i Pou, al capdavant, va acudir en processó fins a la torre dels senyors Bassols, a la carretera de l’Estany, per rebre la Verge que baixava des de Sant Feliu de Rodors. L’endemà es dugueren a terme les solemníssimes processons per tots els carrers engalanats de la vila i les visites jubilars a l’església. I el darrer dia, també en processó, els moianesos acompanyaren la Mare de Déu fins a la capella de la Coma, des d’on va sortir cap a Castellterçol. En la fotografia podem veure el Poble Nou, amb tres ciclistes en primer terme: el de l’esquerra és Pere Cànovas, mosso de Vila-rasa; el de la dreta és Pere Valldeoriola, de Serramitja, i el del darrere és Joan Ferrer, de l’Hostal de la Grossa. [JRF]

Juny: Primera Comunió. 1953
Fot. Renom

El dia de Corpus Christi de 1953 i després d’assistir a la processó, disset nenes de l’escola de les Monges i un nen de l’Escola Nacional van celebrar la primera comunió a l’església parroquial. En la foto podem observar la rellevància que tenia en la vida dels infants rebre per primer cop el cos de Jesús en els anys cinquanta, sobretot plasmada en l’elegància dels vestits de les nenes que, tot i tenir entre set i vuit anys, vesteixen vestit llarg ben engalanat, al cap boniques corones que subjecten el vel, elegants guants —tal com si fossin petites núvies— i la medalla ben visible sobre el pit. Davant l’atenta mirada de Mn. Josep Passerissa, hi podem reconèixer (començant per la fila de davant i d’esquerra a dreta): Maria Ruaix, N. Alibés, Dolors Pladevall, Anna M. Codina, Dolors Romeu i Mercè Surroca; al seu darrere, Sabina Coma, Concepció Padrós, Conxita Guiteras, Conxita Franquesa, Maria Santacreu, Pilar Soler i Josefina Pascual. A la fila del darrere de tot, Dolors Marfà, Mercè de l'Era del Sastre, Jaume Estrada (fill), Alberta Padrisa i M. Àngels Coma. I entre el públic reconeixem Pepeta Guiteras, la Srta. Teresa Balcells (mestra del Masot), Paquita Solà, Elvira Padrós, Jaume Padrisa, Valentí Ponsa (el campaner), Jaume Estrada (pare), Nieves Hernán, Montserrat Coma i la Sra. Maria de la Coma. [ERI]

Juliol: Lligadora en un camp de la Colònia Vilardell. Dècada de 1930
Fot. desconegut

Després de la dalladora, que segava el cereal mecànicament, la lligadora va constituir un avenç significatiu, perquè, a més de segar el blat amb la serra, els rampins (en la fotografia en posició vertical) conduïen el cereal fins a la màquina, on amb cordill de cànem es lligava per a fer la garba. La lligadora de la imatge, impulsada per dues mules, està en posició de transport, amb la serra alçada al costat del rampí. Aquells anys, en els camps propers a la vila, només dues cases de pagès tenien capacitat per a adquirir-ne una: Massamsó i Cal Cases. Els descendents de Cal Cases no han reconegut cap fesomia, però asseguren que havien tingut una lligadora idèntica. Descarten que fos la de casa seva per la mida de les mules: s’havien especialitzat a criar i ensinistrar mules franceses, d’una mida molt més gran, que anaven a comprar a municipis del nord de Lleida i, una vegada ensenyades, revenien a un preu més elevat. El camp on va ser feta la fotografia és ara una zona plenament urbanitzada, en les proximitats de la colònia Vilardell, per sobre de la carretera de Vic. La primera torre s'hi va construir en 1922 i en 1930 ja n’hi havia set. Pel grau de desenvolupament de les torres, aquesta imatge no pot ser posterior a 1934. [JFS]

Agost: Gronxadors del parc. 1967
Fot. Renom

L'estiu de 1967 es van estrenar els primers gronxadors del parc, situats en la zona inferior de l'antic jardí de Cal Cristo. Era una llarga reclamació. Ja el març de 1958 l'editorialista de la revista La Tosca esmentava que feia anys que se'n parlava. En una època en què les famílies estiuejants passaven a Moià una quarta part de l'any i tenint en compte que, «con sus pequeños, pasavan una buena parte del día en el Parque, hemos de cuidar, pues, que éste sea lo más atrayente posible». Una demostració palpable de la importància que es donava als estiuejants en la vida social i econòmica de la vila. Malgrat tot, l'afer va anar cuejant durant anys sense que res es portés a terme, essent un dels pocs punts de discrepància i de qüestionament de l'actuació de les autoritats municipals durant els anys de la dictadura (els altres temes «polèmics» acostumaven a ser els gossos i les escombraries). Finalment, però, l'any 1967 s’hi van instal·lar cinc gronxadors: en primer terme, un amb dues cistelles i un seient; al seu darrere, una estructura metàl·lica on enfilar-se amb una barra al mig per a poder-s'hi despenjar; també al darrere, un balancí; a l'esquerra, un gronxador giratori, i, fora de la imatge, un pont. Curiosament, no hi havia cap tobogan. [JCA]

Setembre: Jugadors d’escacs de Moià. Cap a 1980
Fot. desconegut

La fotografia, tirada als voltants de l’any 1980, retrata la colla d’escaquistes de Moià que, vencedors d’un torneig efectuat fora de la vila, posen orgullosos davant el trofeu. Hi reconeixem (drets i d’esquerra a dreta): Ramon Tost, Joan Orriols, N. Algaba, M. Àngels Graners, Jaume Molera i Joan Codina —mestre i aglutinador del grup d’afeccionats als escacs des dels inicis—, i a la gatzoneta, Pere Orriols, Ricard Vila, Toni Ordeix, Joan Vilajuana i Ricard Morros (s’hi troba a faltar un incondicional d’aquest joc com és Sebastià Renom). Des dels anys setanta, quan es jugaven el dissabte les partides del Campionat Comarcal d’Osona, passant per les partides ràpides a l’estiu en el Torneig Pere Godó o les partides simultànies fetes durant una vintena d’anys durant la festa major fins a l’actualitat en què els escaquistes han assolit la categoria Preferent de la Lliga Catalana, la més alta de la història d’aquest joc a Moià, ha plogut molt. Però crec que avui és lícit d’honorar la tasca didàctica feta per Joan Codina, que, a noranta-set anys, encara va al Casal a disputar alguna partideta i que va ser convidat, el passat setembre, al Torneo Jaque Mate al Alzheimer, campionat solidari organitzat a Pamplona, on fou homenatjat per ser el jugador d’escacs en actiu més veterà de la Península. [ERI]

Octubre: Reconstrucció del Casal. 1959
Fot. Renom

La diada de Reis de 1959, després d'haver projectat les pel·lícules Crimen en el Oeste i Más allá de Mombasa, es va tancar el Casal perquè amençava ruïna. La parròquia, poc després, amb Mn. Esteve Verdaguer al capdavant, va endegar una subscripció d’accions a 1.000 pessetes per a finançar la reconstrucció de l'edifici, que va començar poc després. En la imatge destaca, principalment, el camió d’Agustí Clarà («el Teuler»), el primer per l’esquerra. El camió havia estat matriculat a Saragossa en 1940. Va ser importat dels Estats Units en vaixell. Era un Chevrolet i el van comprar l’any 1953 per 50.000 pessetes. Aquell va ser el quart camió de Moià, després dels del Cirera, el del Monsech i el del Molí d’en Pujol. A la porta del camió es veu la inscripció «Tejas y Ladrillos J. Clarà. Moià. Tel. 120». Al fons podem veure la runa i les bigues del Casal. La runa es portava a la zona de l’actual carrer del Pol, que s’estava urbanitzant en aquella època. Al darrere dels treballadors s'aprecia la base de la font de Sant Joan, que va ser construïda en 1878 per iniciativa de Josep Coma, el qual va fer portar l’aigua de la font de l’Avi per a les seves indústries i va construir també la font de Sant Josep. [JFS]

Novembre: Coral infantil Corriol. Curs 1982-1983
Fot. Sebastià Renom

Arran de veure una pel·lícula musical, amb el cuquet de la música coral i la proposta del director de la Coral Cantiga, Pep Prats, sorgí la idea de formar una coral infantil a Moià. Baltasar Fonts i Barrachina, aleshores professor de música a les dues escoles de primària de Moià, i la mestra Muntsa Soler i Casas posaren fil a l’agulla. El nom de Corriol fou proposat per Pilar Barrachina, ja que el significat de corriol s’ajustava a la idea d’inici i de camí estret per a arribar a un espai més ampli. La idea féu fortuna!, fins i tot tingueren un petit himne: «Jo sé d’un corriol, amagat dins d’un bosc, que és fet de petjades de la nostra cançó...» El curs 1982-1983 s’iniciaren els assaigs amb uns vint-i-cinc nens i nenes, primer a la seu de la revista La Tosca, al carrer del Forn, però el fred els féu demanar aixopluc a la Casa de la Vila i els assaigs continuaren a la sala de baix a la dreta, on avui hi ha la Policia Local. El següent curs 1983-1984, la direcció la portaren Jordi Pascual i Muntsa Soler. Formà part del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya i participà en l’intercanvi amb altres corals del país. Un dels esdeveniments on participà fou la trobada de corals infantils a Barcelona, amb més de tres mil nens i nenes. [EPS]

Desembre: Camp de futbol de can Casanova. Dècada de 1930
Fot. desconegut

La imatge que reproduïm correspon a la darrera sèrie de postals editada abans de la guerra. Les fotografies corresponen, per tant, a ben entrada la dècada de 1930. El títol de la postal és «Camp de Futbol». Perquè, efectivament, tot i que cal fixar-s'hi una mica, el primer pla correspon a l'espai que aleshores servia per a aquesta funció, amb els pals d'una de les porteries situats a tocar del camí que baixa del carrer del Palau (l'actual carrer dels Gravadors Abadal). El camp era anomenat de Can Casanova per ser propietat d'aquesta família moianesa (les voltes i la torre dels darreres de Can Casanova, ara Museu, queden situades al mig de la imatge). Aquest camp de futbol s'havia estrenat l'any 1923 i inicialment, com reporten Josep M. Fontcuberta i Carles Riera en els seus treballs històrics dins la revista Palestra, havia estat envoltat per brucs. El camp estava situat just a sota dels darreres i horts de les cases del carrer del Palau (des de l'Hospital, a l'esquerra fins a trobar la paret lateral del Círcol Recreatiu, ja a l'actual avinguda de la Vila, una «carretera» que era ocupada per edificis fabrils (Cal Comadran s'hi havia instal·lat llavors en l'edifici que fins aquell moment gestionaven els empresaris Dos Santos) i per altres de residencials. [JCA]