Moià-3

Calendari 2019


Gener: Els Garrofins 20 de gener de 1964.
Fot. Renom
Garrofins1964La primera documentació coneguda del ball dels garrofins és de l’any 1789. Era ballat per sis joves solters la vigília de Sant Sebastià al vespre, acompanyats per la música del flabiol i els portadors de les teieres. Durant el primer terç del segle xx, els garrofins també participaven en la processó de Sant Sebastià, portant una imatge processional de plata. Després de la guerra civil, el ball dels garrofins fou el que tingué més continuïtat, si bé hi va haver períodes que no es féu. La fotografia que publiquem correspon al dia 20 de gener de l’any 1964. L’agrupació moianesa Nou Aire —existent en aquella època—, recuperà aquesta antiga dansa tradicional de Moià. Fou ballafs com abans, és a dir, amb el mateix nombre de balladors: sis (tres nois i tres noies). D’esquerra a dreta: Carme Soler (gairebé no surt en la fotografia), Josep Maria Molist, Àngels Solà, Elies Sanyé (flabiolaire), Mariano Druguet, Núria Mas i Antoni Juncadella. A més a més de la recuperació del ball dels garrofins, aquell dia tingué lloc un ofici solemne a l’església parroquial en honor de sant Sebastià, patró de la vila, amb prèdica del moianès Mn. Ramon Roca i Sallas, i una audició de sardanes a la placeta del sant. [JRF]

Febrer. Alumnes de batxillerat. Curs 1964-1965.
Fot. desconegut
Nenes-de-batxillerat-1963
Grup d’alumnes de segon de batxillerat amb una de les profesores al pati del col·legi de les Gnes. Carmelites. Fins a l’any 1961, en aquest centre, un cop acabats els estudis primaris, només es podia fer el comerç. Va ser la Gna. Amèlia Luis, amb molta iniciativa, capacitat de treball i visió de futur, qui va introduir el batxillerat, per tal que les seves alumnes tinguessin l’oportunitat d’obrir-se nous camins en la vida. Al començament, ella sola impartia gairebé totes les assignatures. Es cursava el batxillerat elemental, és a dir, ingrés, quatre cursos i revàlida. Encara que les classes es feien a l’escola, els exàmens finals eren a l’Institut Lluís de Peguera de Manresa, o sigui que es jugava tot el curs en un sol examen. En el curs 1960-1961 ja es va presentar un grupet als exàmens d’ingrés i dues alumnes als exàmens de primer, però tot i les dificultats es van obtenir molt bons resultats en les notes. Malauradament no tothom va continuar, ja que la majoria es van haver de posar a treballar i era complicat compaginar totes dues coses. Començant per darrere i d’esquerra a dreta reconeixem: Maria Mercè Ponsa, Mercè Viñet (professora de matemàtiques i ciències naturals), Charo Sánchez, Assumpta Antúnez, Mari Blanca Fernández, Montserrat Aliberch, Teresina Navarro, Maria Àngels Ferrer, Maria Mercè Oller, Ramona Armadans, Maria Carme Rovira, Montserrat Barceló i Juanita Armadans. [MAF]

Març. Les bicicletes de foc de Moià. 1920.
Fot. Salvador Renom 

Bicicletes-de-focAquesta fotografia probablement és de les deu primeres motocicletes que van arribar a Moià. També se’n deia bicicletes de foc, ja que funcionaven amb el foc de la combustió de la gasolina. Segons paraules de Francesc Daví, recollides a La Tosca, «tenien uns pedals, però no suspensió, la roda del davant no tenia fre i la del darrere es frenava com a les rodes de carro..., res de cadenes ni de canvis de marxa...». Uns artefactes que feien les delícies moianesos. De dreta a esquerra: Josep Claveria, metge; Josep Daví, peroler; Sebastià Roca, fideuer; el nen Ordeix; Francisco Daví; Ramon Rius, metge; N. Matarrodona, de les Vetes; Salvador Renom, fotògraf; Sebastià Daví, ferrer, i Josep Molist, manescal. Tots anaven abillats amb gorra de visera, que quan corrien se la posaven al revés perquè no se l’endugués el vent, alguns amb ulleres de protecció i ben abrigats. En una de les motocicletes es pot veure la marca Indian. Eren fabricades als Estats Units per la Indian Motorcycle Manufacturing Company que durant la guerra de 1914-1918 va vendre tota la producció al seu govern i no es van comercialitzar fins acabat el conflicte. Segurament algunes de les motos que van arribar a Moià eren de la guerra i que a cal Ferrer de la Font les apedaçaren, ja que segons Francesc Daví no se’n van comprar mai cap de nova. [EPS]

Abril. Llaurant amb bous a Vallabús. cap al 1925.
Fot. desconegut 
Parella-de-bous-llaurant
Al fons es clissa el campanar de Moià i, a mà dreta, les costes de la Creu, la Mare de Déu i el Salgot, ben diferents de com són en l’actualitat. Per la perspectiva del paisatge es pot endevinar que es tracta d’un camp de la finca de Vallabús (o Ballabús) i qui està llaurant, en Jaume Gallaguet, el seu masover. A primer pla veiem un parell de bous, un de mascarat i un altre del país, d’aspecte molt sa, molt ben cuidats, per a poder treballar bé. A l’imponent banyat es veuen lligades, ben estretes, les corretges del jou de cap, aprofitant al màxim la descomunal força que tenien els bous. Així mateix, davant les bèsties s’hi aprecia una cadena amb una boleia —travesser de fusta fixat amb una anella— i de la qual surten dos tirants que estan lligats, segurament, a una mula o una euga per a acabar d’ajudar els bous en les tasques del camp. Abillat amb camisa blanca, pantaló gruixut, faixa i gorra, en Jaume està llaurant un rostoll de trepadella amb una arada de rodes —que s’entreveu darrere els bous—. Si ens fixem en el color de la terra, s’endevina que havia començat a llaurar, segurament al matí, ja que la terra del seu darrere està més assolellada i, en canvi, el tros solcat en el moment de la fotografia ja té un color més fosc, perquè hi ha més saó. [ERI]

Maig. Comiat de Mn. Pere Campàs. 1955.
Fot. Renom
Comiat-de-Mn-Campas
La fotografia, tirada al Casal, retrata una trobada per acomiadar Mn. Pere Campàs, durant uns quatre anys vicari de Mn. Maurici Soler, rector de Moià entre 1948 i 1958. Fill de Sant Pere de Torelló, va arribar a Moià als inicis dels anys cinquanta i de seguida va connectar amb el jovent, amb el seu caràcter jovial, enraonador i modern per a l’època. Tant ell com Mn. Lluís Daví —que morí l’any 1954— van estar estretament vinculats al Casal Parroquial, d’una manera compromesa. Mossèn Lluís des d’abans de la guerra i fins a la seva mort i mossèn Pere els anys que va romandre aquí. Igualment va liderar la branca masculina d’Acció Catòlica, formada per joves que discutien sobre temes religiosos, socials i culturals sota la tutela del capellà i que de seguida van esdevenir amics seus. Prova n’és aquesta foto, on es veuen membres de la junta del Casal al costat d’un grapat de joves afins al mossèn. Drets d’esquerra a dreta es reconeixen: Ton Arisa, Joan Sala, Francesc Barrachina, Pere Abancó, el «Manelet», Joan Clarà, Ramon Canadell, Josep M. Marfà, Francesc José i Josep Dalmau. Asseguts d’esquerra a dreta i de davant a darrere: Josep Guiteras, Andreu Ros, Ramon Crivillés, Mn. Maurici Soler, Mn. Pere Campàs, Eugeni Roca, Agustí Vives, Miquel Oller, Ramon Viñas i Jaume Valldeoriola. Anys més tard, mossèn Pere va esdevenir rector de l’Estany. [ERI]

Juny. La Baixada del Mestre. Entre 1919 i 1924.
Fot. Salvador Renom
Baixada-del-Mestre
Per a creuar del carrer de Sant Antoni (a l’esquerra) al carrer del Comerç —aleshores el tram final del carrer de Sant Josep— (a la dreta), no calia cap pas de vianants a la baixada del Mestre. Era el Moià del voltant de 1920, quan Salvador Renom (S.R. en la fotografia) retratava escenes de la vida local. Un poble la major part dels carrers del qual encara eren de terra, amb només les voreres i les lloses que cobrien les clavegueres facilitant no embrutar-se gaire en èpoques de fang. El trànsit de vehicles de motor era mínim: en la imatge només hi veiem la bicicleta que porta un home i, al fons, un carro que baixa per una frondosa avinguda de la Vila (llavors, passeig d’Alexandre M. Pons). En la cantonada amb el carrer de la Tosca, un petit cartell amb el nom de «MOYÁ» assenyala el lloc on tenia la parada la diligència que feia la línia cap a Barcelona. Al costat, Cal Maties, que tenia una façana culminada amb tres floreres. Al seu davant, a l’altre costat del passeig, el tendal de Cal Vilalta. La botiga del carrer de Sant Antoni amb la baixada del Mestre era «La Innovació» i s’anunciava com a «sabateria, camiseria, novetats»; segons la matrícula industrial sembla que estava a càrrec de Joan Fonts Carbonés, però poc després s’hi instal·laria el manyà Quirze Codina. [JCA]

Juliol. Darreres de la caserna. 1966.
Fot. Renom
Cuartel-1966Estampa més aviat domèstica de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil. S’hi observen les galeries dels pisos, roba estesa, testos amb flors i, escampats pel pati, pilots de llenya per al consum de cada casa. Dos cavalls testimonien les rondes que els guàrdies feien arreu del Moianès, tot i que l’any 1966 ja eren menys freqüents. L’edifici ha conservat l’estructura original i, en bona part, les façanes. Se sap que a principis de 1936 estava en construcció i el propietari, Sebastià Estevadeordal, havia signat un contracte d’arrendament amb l’ajuntament per a destinar-lo a caserna (1935) —la primera residència de la Guàrdia Civil, al carrer de Sant Josep, amenaçava ruïna—. No es té notícia si el van arribar a ocupar abans de l’esclat de la guerra civil, ja que el juny del 36 van ser cridats per la Comandància i van abandonar el poble fins al final de la guerra. Després de 1939, els guàrdies l’ocuparen fins al setembre de 1990, tot i que en aquell moment ja havia canviat de propietari: Samuel Herencias l’adquirí a finals dels anys seixanta. A dalt de l’edifici, a la dreta, s’hi reconeixen el guàrdia Félix García i la seva dona, la Juana. Ells no es van establir definitivament a Moià, però altres famílies sí que ho van fer. Hi perviuen cognoms prou coneguts com els Sánchez, Gutiérrez, Martín, Gómez, Mateos o Martos. [EGC]

Agost. Virus. Estiu de 1981.
Fot. Sebastià Renom
 
Virus-1980L’equip de futbol sala Virus va jugar, als estius, des de 1977 fins a 1981 o 1982. En 1979 van guanyar la lliga que s’organitzava amb altres pobles del voltant. En la foto, l’equip, en acabar un partit, assegut a la primera grada del Frontón del Club Esportiu Moià, on es jugava a futbol sala abans de la construcció del Pavelló. Asseguts d’esquerra a dreta hi trobem Pere Ferrer, Sebastià Ferrer, Ramon Bach, Pere Bach, Joan Ordeix (porter), Sebastià Renom i Pep Clarà; assegut a terra, al davant, Enric Soler —el seu germà Pepus Soler també hi jugava, però no apareix en la foto—. La claca que els acompanyava era fidel i l’espai i l’activitat es convertia en un punt de trobada d’aquests joves i els seus amics i amigues. Les lligues de futbol sala les havien iniciades grups d’estiuejants a principis dels anys setanta i el grup de joves de Moià s’hi van afegir constituint-se en equip amb el nom de VIRUS (Vailets Intrèpids Representants de la Unió Sardanista), nom que s’havia inventat la Dolors Mas. Els mateixos joves participaven en les sardanes, les sortides a la muntanya, el bàsquet... Sebastià Renom, mentre va ser jugador, s’encarregava de muntar la lligueta, l’encaix dels equips per dies i equips infantils, juvenils i d’alguns equips femenins que hi havia. Quan va deixar de jugar va passar el relleu d’organitzar la lliga a la Ramona Rius. [RPC]

Setembre. Renovació de la teuladad de l’Església. Juliol de 1979.
Fot. Sebastià Padrisa
Cupula-esglesia-1979
L’agost de 1978 començaven les obres de renovació de la teulada de l’església parroquial de Moià. Van durar fins a principis de 1980. Sebastià Padrisa es va dedicar a fotografiar-les, pujant al campanar i allà on calia per atrapar els canvis que s’hi produïen. Lluís Serracarbasa (en la fotografia) va ser-ne el soldador, juntament amb Ladis Canchales. Els ferrers van substituir totes les bigues antigues —de fusta pollada—, per bigues de ferro que pujaven amb una grua, tallades i posades a mida in situ, en les dues cúpules de l’església. El darrer element que s’hi va soldar fou el penell original. La feina dels ferrers va durar des de finals de juny fins entrada la tardor de 1979. Les obres anaven a càrrec de l’equip de paletes Santacreu. Àngel Farràs ho recorda vívidament: van començar per la teulada del cambril i van continuar fins a la de la nau principal i la cúpula del presbiteri, on el grau d’inclinació de la teulada era de 65-70%. Es van reaprofitar totes les teules originals possibles, però les que s’havien trencat es van substituir per d’altres amb la mateixa aparença, tretes de cases antigues. Tant per als paletes com per als ferrers les condicions laborals en què treballaven era la normalitat, però vist amb els ulls d’avui ens esgarrifa el grau de perillosita Sortosament en aquesta obra ningú no va prendre mal, com ens diuen els testimonis: «ni una rascada». [RPC]

Octubre. L’Escola Nacional dels anys cinquanta. 1956.
Fot. Renom
Escuela-nacional-1956
L’Escola Nacional dels anys cinquanta estava ubicada a la part posterior de l’edifici de Can Rocafort (actual ajuntament). Hi havia dues entrades: pel carrer del Forn s’accedia a l’aula dels nois, i pel carrer de les Joies, a la de les noies. Des d’aquestes dues classes es podia sortir a un pati que hi havia al darrere de l’edifici, on actualment hi ha la plaça de Can Rocafort però més enlairat. El mestre dels nois no acostumava a exercir més de dos anys al poble. Ensenyava les regles aritmètiques elementals (sumar, restar, multiplicar i dividir), la regla de tres simple i escriure el castellà. També feia classes de pirogravat. El nombre d’alumnes solia anar de dotze a quinze, i les famílies pagaven deu pessetes al mes per l’hora extra de classe que es feia a la tarda i que comprenia el berenar. Sortint de col·legi i aprofitant que encara hi havia alguns carrers que eren de terra amb els corresponents forats, molts anaven a jugar a bales. En la fotografia veiem un grup de nois a la placeta de davant de Can Casanova, amb el mestre. Hem pogut identificar, entre els nois que estan drets, Alfons Burdó (segon per l’esquerra), Lluís Carreras (tercer) i Enric Burdó (cinquè, al costat del mestre); ajupits, Josep Crusat (primer per l’esquerra) i Antoni Tria (quart). [JRF]

Novembre. Masovers de Montbrú. Entre 1919 i 1924.
Fot. S. Renom
Montbru-1919
A inicis del segle xx, Sebastià Antúnez va adquirir la finca de Montbrú. En l’escriptura hi consten encara 110 hectàrees de vinya. La fil·loxera havia convertit, en pocs anys, tota una especialització agrària en terra erma. El nou propietari va substituir, d’una banda, la vinya per cereals i trepadella i, de l’altra, va construir un corral i una cisterna al costat de la casa, on va fer arribar l’aigua de pluja canalitzada, que permetia la cria de bestiar. En la imatge es veuen els masovers davant la casa de Montbrú, orgullosos, com a mostra del nou model de negoci, l’engreix de bestiar i la producció lletera. Durant uns quants anys, anirien diàriament a Moià a peu, per vendre la llet, com la que la dona porta en un pot. Per a aprofitar el viatge tornaven amb els pots carregats d’aigua, diu la tradició oral, de la qual no anaven pas sobrers. El negoci devia ser prou pròsper, ja que l’any 1924 van construir un nou cos a la part dreta de la casa (i de la imatge) per a encabir-hi els mossos i altres treballadors. Aquesta mateixa família de masovers va ser a Montbrú una cinquantena d’anys fins als anys seixanta del segle passat. [JFS]

Desembre. En el traspàs d’una alcalde. Febrer de 1969.
Fot. Renom
Enterrament
Una llarga corrua de gent baixa pel camí del Remei cap al cementiri. És hivern i la gent va ben abrigada. Com si estiguéssim parlant d’una època molt reculada, les dones, totes juntes, van al darrere, seguint els homes, que en lloc preeminent encapçalen la comitiva. De què es tracta? Òbviament, veient el camí que segueixen, és l’acompanyament del dol d’un enterrament. Però no pot ser algú qualsevol, no! Es tracta ni més ni menys que de l’alcalde de la vila, Miquel Vilarrúbia, més conegut pel sobrenom de «el Bossanya», per la casa del poble on vivia i hi tenia la fusteria —els baixos de la Rectoria—, i per ser el procurador de la mateixa propietat de Bossanya. Havia mort el dia 30 de gener de 1969 en ple exercici del càrrec. I el càrrec d’alcalde, en plena dictadura, pesava molt! La fotografia, per tant, defineix tota una època i, també, un paisatge que ha ben canviat: el camí del cementiri seria adreçat quatre anys més tard. Més endavant, bona part dels camps que el voregen s’anirien urbanitzant. El camp de futbol, que s’intueix al fons, a tocar de la carretera, s’acostaria a l’ara anomenat carrer del Remei. A mig terme, la caseta d’un pou, fet construir per Màrius Soler poc després que en 1917 posés en marxa la fàbrica del Vapor. [JCA]