Moià-3

Calendari 2020


Gener: El Moià dels anys trenta. Dècada de 1930
Fot. J. Renom

1930 MoiaAmb el col·legi de l'Escola Pia als seus peus (amb la bassa per a regar l'hort i, a la vora d'aquest, la caixa dels instruments de l'estació meteorològica), la major part del Moià de principis dels anys trenta del segle passat es presenta davant els nostres ulls. Pràcticament només queden fora de la vista de l'objectiu del fotògraf les cases del carrer del Vall (només s'entreveuen les primeres) i de Passarell, per una banda, i la major part del carrer de Sant Pere (la Mànega) i la Ciutadilla, per l'altra. A l'esquerra, els grans edificis que sobresurten són l'església de Sant Sebastià, Can Rocafort (amb Can Batlles i Can Viñas, al seu darrere) i l'església parroquial. Al centre de la imatge, els darreres de l'edifici de la plaça del Colom, on hi havia el bar Condal, que el tenor Viñas havia construït l'any 1928. En primer terme els horts i els darreres del carrer de Sant Sebastià, amb el campanar que marca la cantonada amb el de Sant Josep, on sobresurten la Central i Cal Cristo, amb el seu gran jardí, avui parc municipal. Més al fons, el carrer de la Tosca, l'actual avinguda de la Vila i l'espai buit abans d'arribar al Poble Nou, amb la capella del Sagrat Cor i la fonda del Remei. En la carretera de Barcelona, la torre Gallart i el Vapor; en la de Vic sobresurt la colònia Vilardell. [JCA]

Febrer. Ball de disfreses de casnestoltes. 1967
Fot. Renom

1967 CarnestoltesDes de fa uns quants anys, celebrar el carnestoltes a Catalunya en general i a Moià en particular és la cosa més normal del món. S’espera, i hom es desespera!, preparant comparses, estris i carrosses, fins i tot es fan concursos arreu, amb una nombrosa participació de gent. Però no sempre ha estat així i a Moià encara menys! A finals dels anys seixanta del segle passat, el jovent moianès d’aleshores tenia ganes de gresca i disbauxa. Si les parets dels salons de la planta baixa de Gran Hotel poguessin parlar... Es feien balls de disfresses en què les colles del pare Llorenç i la colla del Vicari es reunien, concursaven a veure qui tenia la disfressa més original o més ben preparada, ballaven, s’enamoraven... Vivien la festa una mica d'amagat, ja que l’Autoridad no permetia fer res pels carrers, com fem ara. Només alguns pobles començaven a recuperar les rues: era el cas de Sitges, Vilanova, Solsona o Torelló. En aquesta pàgina us presentem una fotografia dels primers balls de disfresses per canestoltes en el Moià de finals del seixanta, amb nois i noies que actualment ratllen els seixanta i setanta anys. Cares conegudes que, malgrat la vestimenta, espigolada d’aquí i d’allà, i el maquillatge —potser un xic rudimentari— podreu reconèixer amb certa facilitat. [EPS]

Març. Després de fer una arrossada a la Tosca. Cap a 1957
Fot. J. Renom

1957 ArrossadaUna colla d’amics decidiren d’anar a fer una arrossada a la Tosca el Dilluns de Pasqua. Per aquesta data el jovent del poble sempre sortia, habitualment a fer un dinar o un berenar en alguna de les fonts, a la Tosca o a la Falcia, o alguna excursió a Rodors, protagonistes indiscutibles de berenars, fontades, aplecs i trobades en general per a la gent de Moià en els anys cinquanta i seixanta. Aquestes celebracions i trobades, com és en aquest cas, no les aigualia ni la pluja! En el moment de la instantània, el grup ja havia tornat de fer l’arrossada —els cuiners havien estat Salvador Pascual i Josep Canet—. De manera espontània s’immortalitzà la trobada amb una fotografia al mig de l’avinguda de la Vila, al costat del Gran Hotel. Els membres del grup són, d’esquerra a dreta i de davant a darrere: M. Àngels Pladevall, Rosa Plans, M. Carme Padrisa, Josep Canet, Montserrat Pladevall, Carme Perarnau, un senyor que es va afegir a la foto sortint d’un dinar al Gran Hotel (que no el coneixien, quina malícia que s’hi posés!), Conxita Antonell, Salvador Pascual i Pilar Pascual. La M. Carme Padrisa explica que no eren la colla habitual d’amics, però que l’excusa va ser que ella anés a fer d’«espelma» per a la parella formada per Josep Canet i Montserrat Pladevall, que començaven a festejar. [RPC]

Abril. Parada de roses per sant Jordi. 23 d’abril de 1974
F
ot. Renom

1974 St-JordiEl Dia del Llibre ja s'havia celebrat, per Sant Jordi, els anys immediatament anteriors a la guerra civil. No va ser, però, fins ja als finals del franquisme que la tradició es va recuperar, afegint-hi, a més, la venda de roses. La primera parada de roses, si no anem errats, va ser la que mostra la imatge, l'any 1974, a la Baixada del Mestre. La venda anava a càrrec de les «senyores dirigents» —en expressió de La Tosca— de la Cultura de la Dona i de l'Associació Contra el Càncer: I. Roqueta, C. Antúnez, M. Casanova, A. Urgellés, E. Picañol, N. Fonts —més conegudes en aquells moments amb l'addició del «de» Trullà, Petitbò, Illa, Molera, Vilarrúbia, Fillat—; els fills i filles d'algunes d'elles, juntament amb altra canalla, ajudaven en la venda, el benefici de la qual era destinat a l'entitat benèfica manresana Arans (Centre de Reeducació Auditiva), representada segurament per la pubilla de Sant Fruitós de Bages, al centre de la taula. Tot això coincidia amb els preparatius que es duien a terme, com s'observa amb les banderes i els plafons del fons, per a celebrar l'aplec blaugrana de Montbrú, amb motiu de l'esperat campionat de lliga guanyat pel Barça; un aplec que s'anunciava per al 26 de maig i que, per la pluja, es va haver d'endarrerir al 2 de juny. [JCA]

Maig. De cal Maties al taller de cal Quirze. 12-14 de maig de 1951
F
ot. Renom

1951 cal-MatiesEl pelegrinatge de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima per terres catalanes va fer parada a Moià els dies 12, 13 i 14 de maig de 1951 i va causar un bon enrenou al poble sencer. Una de les activitats més vistoses que es van preparar va ser l’engalanament dels carrers i les cases de la vila amb garlandes de flors, ramalles de boixos, plantes remeieres i bonics domassos decoratius. En la imatge veiem com aquests ornaments es van entrellaçant fins a l’arc de «Benvinguda» que travessava el carrer de la Tosca, entre el taller de Cal Quirze i la cantonada de la Merceria Sallas. En la fotografia, però, destaca la façana de Cal Maties amb en Sebastià Antúnez —pare del Llogari Antúnez i avi de l’actual propietària, Anna Maria Antúnez— al balcó de casa seva. S’observa l’entrada de la carnisseria sota el tendal ratllat i a mà esquerra la porta que duia al magatzem. A la banda dreta, annexada a l’habitatge i a la botiga s’identifica el portal de «la cotxeria», on es guardaven els carros i les mules que els tibaven. A la mateixa estança, però al soterrani, hi havia les corts de bona part dels animals que mataven per despatxar a la botiga o servir a clients d’altres poblacions, i a la planta de dalt s’hi emmagatzemava el farratge per al bestiar. [ERI]

Juny. Gran aplec der la Tosca. 9 de maig de 1954
F
ot. Renom

1954 Aplec ToscaAmb motiu de l’Any Marià, el tercer diumenge de Pasqua, dia 9 de maig de 1954, tingué lloc un gran aplec comarcal a la Tosca. De l’organització se n’encarregà el llavors vicari de la parròquia de Moià, Mn. Pere Campàs. S’hi desplaçà una gran gentada amb cotxes, camions, carros, etc. Els qui hi anaren a peu ho feren en processó fins al salt de Santa Maria. En l’aplec se celebraren diferents actes durant tot el dia: missa, dinar, sardanes, rosari... El lloc on es concentraren les activitats fou, majoritàriament, a l’esplanada que llavors hi havia a tocar la riera Golarda, a l’alçada de l’antic Molí de Marfà, i també a l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca. En la fotografia veiem diferents cotxes i camions de l’època, alguns dels quals vingueren des de Castellterçol, i en primer terme el «Jepet» del Quico Gros, que hi traslladà sis persones. Hem pogut reconèixer, d’esquerra a dreta, Lluís Rius, Maria Font, Ramona Font, Carme Puigdomènech i Adoració Justes. Aquest «Jepet», que llavors l’estava muntant el mateix Quico ─la carrosseria encara era de fusta─, es convertiria, un cop ben equipat, en la primera grua que varen tenir en el seu taller mecànic. [JRF]

Juliol. Plaça del Colom. Cap al 1930
Fot. desconegut

Plaça ColomEn primer terme, un grup de tres nois amb camisa blanca i algunes eines per a cuidar els arbres deuen haver ensenyat la feina que han estat fent de tenir cura d'aquesta «lliga», que resseguia tot el que era la paret de l'antic hort del rector (llavors propietat de la família Viñas), des del punt en què es veu a la imatge fins a tocar les cases del Vador (passatge Orriols). Entre els acompanyants, potser autoritats locals i membres d'entitats, només hem identificat Agustí Vives i Sansalvador (de perfil, a l'esquerra dels nois). En l'espai que es veu de l'antic hort del rector entre 1931 i 1932 el tenor Viñas hi faria construir un garatge; el fet que encara no hi sigui, i la bandera espanyola posada en l'arbre, ens fan datar la fotografia cap al 1930. A l'altra banda, sí que ja es veu una petita part de l'edifici del bar Condal que havia fet el mateix Viñas l'any 1928. La construcció que sobresurt el mig de la imatge, encara que només sigui amb la paret lateral, és la farinera de cal Fideuer (segons Quim Viñas, traslladada des de la Datzira quan a Moià arribà l'electricitat); més tard s'hi instal·laria, als baixos, el fuster Puig, que també ocuparia el cobert de planta baixa del primer terme. [JCA]

Agost. Festa de l’Arbre Fruiter. 17 d'agost del 1950
Fot. Brangulí

Festa-Arbre 1950L’acte central de la Festa de l’Arbre Fruiter i Homenatge a la Vellesa es va celebrar, com era costum aquells anys, en el magnífic Teatre Viñas. Fou la tarda del dia 17 d’agost de l’any 1950. Va presidir la festa Ferran Serrano, secretari polític del governador civil de la província. La Reina va ser M. Dolors Fonts Ruaix, a qui veiem en primer terme acompanyada del president de la festa, autoritats i les seves dames d’honor: M. Teresa Riera, Carmen Font, Conxita Macià, Irene Roqueta, M. Teresa Calvet i Marciana Monsech. La comitiva, passant per la Baixada del Mestre, enfilava l’actual avinguda de la Vila (llavors «avenida del Caudillo»), encara sense asfaltar. En el transcurs de l’acte s’interpretaren els himnes «Als vells» i «L’arbre fruiter». En la fotografia s’aprecia la font de Sant Joan i l’antiga rectoria, clausurada el 29 de juny de l’any 1924 i traslladada a l’edifici actual de la plaça Major, llegat d’Avel·lina Gibert, vídua de Bussanya. Posteriorment, segons el Butlletí de la Lliga Defensa de l’Arbre Fruiter, es parla de l’antic edifici com a Casal Catòlic, i després de la guerra civil ja passa a anomenar-se Casal Parroquial. L’entrada principal era pel carrer de Sant Antoni, amb una porta molt gran i unes amples escales. [JRF]

Setembre. Votacions a cal Comadran. 1962
Fot. Renom

1962 Eleccions-sindicalsUna instantània de les votacions a l’empresa Comadran l’any 1962 per a escollir els «enlaces sindicales» que havien de vetllar per les condicions laborals dels treballadors. La mesa era constituïda per Candi Gudayol, dret, aleshores responsable de l’empresa a Moià, acompanyat per Urbà Cirera i Joan Clarà, fent els controls corresponents, i, asseguda de cara, Mercè Gay, probablement la representant dels treballadors i treballadores a la mesa. Les dones que van a la votació són: amb bata blanca, Mercè Monsech i Adela Barniquel; el seu darrere, Serafina Mancebo i una treballadora no identificada; al costat de la porta, fent cua. Nativitat Mancebo i Lola Burdó i una altra treballadora no identificada. Cal recordar que l’any 1962 existia el popularment conegut com a Sindicato Vertical, el nom oficial del qual fa ser, fins a 1971, Central Nacional Sindicalista. S’havia creat en 1940 per a controlar l’activitat sindical dels treballadors i empresaris en una única organització sindical sota el control de la FET y de las JONS, deixant de banda qualsevol activitat sindical anterior; tots els treballadors i empresaris hi havien d’estar inscrits. Aquest sindict estava dividit per sectors productius, com ara el Sindicato Nacional del Textil. Posteriorment, a començaments dels anys seixanta, es va produir una certa obertura sindical, que en va alleugerir l’activitat, però sempre «dentro de un orden» que duraria fins a 1977. [EPS]

Octubre. Ferrerons. Cap al 1930
Fot. Just Renom

FerreronsForma, juntament amb la rectoria i un mas deshabitat, un petit nucli de població dependent de Moià. Sant Pere de Ferrerons és l’església d’aquesta antiga parròquia rural, documentada l’any 951, si bé ja existia en el 939, esmentada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Moià, a la qual fou unida —tot i haver viscut diferents canvis de dependència—. És una construcció romànica dels segles x-xii —d’aquella època se’n mantenen alguns murs i la torre-campanar de planta quadrada—, amb les construccions posteriors del segle xviii. D’una sola nau, la coberta és de dues aigües, la façana encarada a llevant és de pedra i presenta un portal emmarcat per falses pilastres coronades per un frontó trencat; a la llinda hi ha una inscripció amb la data de 1763. La parròquia atenia els feligresos de les masies de Ferrerons: la Granoia, Cal Gira, Cal Nespler, el Riu, la Torre de Casanova, la Monjoia, Planella, Garfís... Alhora, també s'ocupava de l’escolarització dels nens de les mateixes masies. Després de la guerra, amb el rector que hi havia aleshores, que n’era el mestre, les classes experimentaren excepcionalitats: era una escola mixta i el docent impartia les matèries en català i en castellà —una gran gosadia en aquells moments de repressió del català—. Des de fa més de vint anys s’hi va celebrant un aplec el diumenge més pròxim al dia de Sant Pere, el 29 de juny. [RPC]

Novembre. Alumnes de l’Escola Pia. 31 de maig de 1958
F
ot. J. Renom

Escola-Pia-1958La fotografia que retrata aquest munt d’alumnes de l’Escola Pia va ser tirada un 31 de maig de 1958 per Just Renom. Asseguts a les escales, que els nens i nenes d’avui en dia encara pugen, veiem a primer terme els de la classe dels «caganers» que eren els més menuts i que estaven a càrrec de les «senyoretes», que també surten en la fotografia, M. Rosa Clusella i Lídia Alsina, ambdues de Moià. A mesura que anem cap enrere hi ha els nens de la classe «del mig» o «d’escriure» i els que estan dempeus són els de la classe de «comerç», a la qual accedien només uns quants perquè suposadament tenien més aptituds que altres. Tanmateix hi havia canalla que encara que fos vàlida per a incorporar-s’hi havia de deixar l’escola per a anar a treballar i, d’aquesta manera, ajudar els de casa seva a tirar endavant. Gràcies a la inestimable ajuda d’Antoni Arisa —el qual també apareix en la imatge— s’han pogut reconèixer pràcticament tots els infants, acompanyats pel pare Serramià —davant la porta del claustre— i el pare Ferrer —que queda a mà dreta—. Com que no hi ha espai suficient per a tots, només deixarem constància dels més grandets. D’esquerra a dreta trobem: Sala, Elias, F. Riera, J. Farràs, J. Renom, J.M. Sala, S. Grau, Estrada, Jou, R. Adell, Puig, Petitbò, J. Prat, Ll. Serracarbassa, Santeugènia,V. Riera, Soler, J. Torras, Petitbò, Hernández. [ERI]

Desembre. Cosidor de ca la Tatis. Cap al 1924
Fot. S. Renom

1924 Ca-la-TatisEls cosidors eren l’opció que tenia la gent de fer-se vestits i qualsevol peça de roba a finals del segle xix i fins a mitjans del xx. Habitualment els tallers de cosidores feien roba interior femenina, aixovars de núvia, vestits de casament i per a diades assenyalades, i també roba per a les mateixes cosidores. Eren formats per la mestressa, que sabia de patronatge i solia estar al dia de la moda a través de revistes arribades a comptagotes, un grup de cosidores ja experimentades que feien les feines de més responsabilitat, a mà o a màquina de pedal, les aprenentes ja avançades i les que tot just s’iniciaven. La fotografia mostra el cosidor de ca la Tatis (Beatriu Capdevila i Ordeig), al carrer de l’Hospital, núm. 16. La mestressa, la Tatis, dreta, amb un full de revista a les mans. Asseguda a la màquina de cosir, Loreto Vilella; a la dreta, les tres cosidores amb roba blanca a les mans són l’Alberta, la Lola i l’Elisa Daví, de cal Ferrer de la Font. La cosidora de més a l’esquerra, amb l’agulla als dits, probablement és l’Agneta Sors. Dues noies dretes amb un maniquí de costura i les que fan costat a la mestressa no s’han pogut identificar. El nen emmurriat assegut a terra pot ser l’Àngel de cal Porcater (n. 1918), fet que permet datar la imatge cap al 1924. [EPS]