Calendari del 2009

Gener: Garrofins, 1980
Fot. J. Renom

El ball dels garrofins és anomenat per primera vegada l’any 1789. Era ballat per sis joves solters la vigília de Sant Sebastià al vespre, acompanyats per música (que devia ser de flabiol) i dels portadors de teies. El seu nom deriva del mot ‘garrofa” i és degut segurament a la forma de la barretina que porten penjant enrere, encara que altres versions han fet derivar la paraula (que alguna vegada apareix com a “gaofins”) del verb llatí gaudeo, ‘gaudir’: els garrofins representarien el goig de Moià després que els àngels disfressats de pelegrins fessin en una habitació de l’hostal de la vila i en una sola nit l’escultura del sant. Durant el primer terç del segle xx també participaven en la processó de Sant Sebastià, portant en baiard una imatge processional de plata. Després de la guerra civil, els garrofins foren el ball que es mantingué més en actiu, si bé hi hagué períodes en què no es ballà. L’any 1974, i sota l’impuls del Casal, es recuperaren per darrera vegada. En la fotografia, de sis anys després, la colla de garrofins és acompanyada al flabiol pel furero Carles Padrissa i per Jordi Pascual. [JCA]

Febrer: Obertura del carrer de les Tres Cases, 1968
Fot. Renom

El carrer de Sant Pere, conegut popularment com “la Mànega” per la seva forma allargada, seguia el curs de l’antic camí ral que anava cap a Manresa. Molt a prop seu hi havia sorgit, a principis del segle xviii, un conjunt de cases (al fons de la fotografia) en un lloc que, per la seva situació al capdamunt d’un petit turó, seria anomenat des d’aleshores “la Ciutadilla”. Per sota, ja en el segle xviii, s’hi construïren els habitatges que donaren nom al carrer de les Tres Cases. Ja a mitjan segle xx, l’acció veïnal conduí a l’obertura del carrer Alt de Sant Pere. Les runes i el moviment de terres que se’n derivà fou l’origen del tema de la imatge d’aquesta pàgina: l’obertura del carrer de les Tres Cases. De bon inici també fou d’iniciativa veïnal, però en aquest cas l’ajuntament, l’any 1968, encarregà un projecte a l’enginyer municipal, Ferran Vilagut. El nou carrer enllaçava “la Mànega” amb el carrer del Salt i es perfilava també la plaça de Sant Pere. La fotografia és presa quan s’estaven fent els treballs de reompliment; en primer terme, en el dúmper, el futur alcalde Sebastià Ubasart, un dels promotors de l’obra. [JCA]

Març: Capta a benefici de l’Hospital, 1966
Fot. Renom

“El domingo 27 [de març] la Sección de Camilleros de la Asamblea Local de la Cruz Roja contribuyó a la campaña a beneficio del Hospital, recogiendo a domicilio botellas vacías de champaña y otros donativos”. Així esmentava La Tosca l’activitat que il·lustra la pàgina. A finals dels cinquanta s’iniciaren diferents campanyes per modernitzar les instal·lacions de l’Hospital de Moià. A partir d’un projecte de reforma endegat el 1958 s’anaren construint i equipant diverses habitacions per als residents, bona part finançades per industrials o membres de la colònia estiuenca. Periòdicament es feien actes de caire popular per a recaptar diners per al funcionament ordinari de la institució. En la imatge, ben arrenglerats, hi ha una mostra del parc mòbil local: el camió Barreiros Saeta de Lluís Iglésias, una furgoneta Citröen AZU, tres Renault 4L, dos d’ells encara sense matricular, i un furgó DKW. De fet el panorama automobilístic del país a mitjans dels anys seixanta no era gaire diferent del que es mostra: hegemonia dels camions Pegaso i Barreiros, dels furgons Ebro i DKW i dels turismes SEAT, Renault i Citröen. [RTF]

Abril: Caramelles, 1947
Fot. J. Renom

Es tradició en molts indrets de Catalunya que el dia de Pasqua florida grups més o menys organitzats de cantaires surtin pels carrers per interpretar les caramelles. A principis del segle passat, a Moià les caramelles es trobaven vinculades a diferents administracions o confraries, que aprofitaven la data per interpretar les cançons i els goigs dels diferents sants pels carrers de la vila i les cases de pagès, i recollir caritats, sovint en espècie, a favor del sant corresponent. Alguns anys, com en 1912, les caramelles foren interpretades per l’Orfeó Sant Graal. Després de la guerra, passaren a ser organitzades per l’Escola Pia, tasca que encara continua. La imatge fou presa en un moment, 1947, en què, passats ja els primers anys de postguerra, les autoritats permetien algunes mostres de catalanitat, emmarcades sempre pel caire folklòric i en la majoria de casos arrecerades sota el paraigua protector de l’Església. Hi veiem els petits caramellaires davant la porta de l’església escolàpia, abillats amb camisa blanca, els que en tenien, faixa i barretina i ben disposats a alegrar la Pasqua florida dels moianesos. [RTF]

Maig: Fira-Mercat, 1962
Fot. Renom

L’evolució de la Fira-Mercat de Moià no ha estat aliena als canvis en la societat. La imatge que reproduïm, de l’edició de 1962, reflecteix molt bé com el camp moianès estava immers en un procés de mecanització irreversible. Havia tardat a arribar. Malgrat que algunes explotacions agràries ja abans de la guerra havien introduït nova maquinària de conreu, la major part de la pagesia local hagué d’esperar fins a finals dels cinquanta i principis del seixanta. Els tractors són les eines que exemplifiquen millor que cap altra aquest procés. La part central de l’actual plaça de Catalunya era ocupada per uns tractors, remolcs i una cosetxadora. Segons Josep Roca, el tractor de primer terme era un dels primers que havia tingut el Sindicat de Moià (aleshores Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos), de la marca Man i de tracció doble; al seu darrere, diversos tractors Massey-Ferguson. La cosetxadora del darrer terme és una John Deere, firma que havia absorbit uns anys abans l’alemanya Lanz, que apareix en la pancarta. A mig terme, els remolcs eren de la firma d’Artés SIP. [JCA]

Juny: La Rambla de les floristes, 1965
Fot. Renom

La vesprada del dia de Pasqua de Pentecosta (6 de juny), l’Agrupació Escènica del Casal Parroquial, formada per moianesos afeccionats al teatre, va posar en escena sota la direcció de Pere Cantó una de les obres més emblemàtiques de dramaturg Josep M.. de Sagarra: La Rambla de les Floristes, obra en tres actes i en vers. Aquesta obra, estrenada el 2 de març de 1935 al Teatre Poliorama de Barcelona, ha format part des d’aleshores, del repertori dels grups amateurs catalans. És un retrat costumista de la Rambla barcelonina de les Flors a les acaballes dels seixanta del segle xix, amb personatges de tota mena que passegen les seves alegries i frustracions tot buscant respostes en l’indret més emblemàtic de la ciutat. El repertori era format per jovent del moment: assegudes Sofia Padrisa i Josefina Pascual; drets i d’esquerra a dreta, Rosa M. Rosich, Roser Parareda, Montserrat Aliberch, Valentí José, Pilín Pascual i Ramona Solà. En el centre de la foto hi ha el perruquer Florentino que va col·laborar en la posta en escena de la representació. L’obra va ser classificada al Casal Parroquial de Moià com a “No Apta”. [EPS]

Juliol: Era de Vilarjoan, 1930
Fot. Desconegut

Com cada any, a principis d’estiu, tot és a punt per començar a batre. La collita està apilada en modolons a l’era. Un cop segat el blat, al camp mateix es feien les garbes i tot seguit les garberes, que constaven de vint garbes cada una. A continuació, amb carro i cavall les portaven a l’era i en feien els modolons, tenint cura que les espigues quedessin ben amagades perquè no es mullessin en cas de pluja. A la fotografia, el personal està posant per a la posteritat. A l’esquerra i amb guardapols, en Jaume Comermena, l’amo del mas Vilarjoan. A la dreta i amb barret, en Joan Aliberch i Bigas, masover del mas, amb quatre dels seus set fills: la Maria Teresa, a qui dóna la mà i la Montserrat, al seu costat; en Josep a l’extrem esquerre i en Casimir a dalt del modoló a la dreta. La resta són els mossos que tenien fixes i els treballadors o temporers que venien de segar i batre des dels llocs més càlids cap als llocs més freds; habitualment eren de la comarca del Vallès i els llogaven només durant la temporada, durant la qual feien estada a la mateixa casa. [MAF]

Agost: Lliga del carrer del Vall, 1951
Fot. Brangulí

La tradicional plantada d’arbres del 17 d’agost amb motiu de la Festa de l’Arbre Fruiter, l’any 1951 es va fer a la baixada del Vall, just en el terraplè del torrent dels Baus. Després de la guerra hi hagué diversos intents de restaurar les “lligues”, les agrupacions de nois que cuidaven els arbres fruiters d’un indret del poble. La reconstitució va tenir uns resultats desiguals, fins que en 1954, amb motiu de la celebració del cinquantenari de la Festa, la responsabilitat de l’organització i el funcionament de les agrupacions passà a l’Escola Pia. Diferents factors propiciaren, però, que la seva vida s’anés esllanguint fins a desaparèixer en 1966. La Festa Major de 1951 va caracteritzar-se per dos aconteixements més: la commemoració del mil·lenari de l’església parroquial, que no s’havia pogut celebrar en la data que corresponia (1939) per la situació ocasionada pel final de la guerra civil, i una exposició filatèlica, lligada també a la commemoració mil·lenària i organitzada per un petit cercle de col·leccionistes i afeccionats, moianesos i estiuejants, molt actius per aquelles dates i que va obtenir un considerable ressò popular. [RTF]

Setembre: Plaça major. Ca. 1915
Fot. J. Obradors

La plaça Major, al voltant de l’església parroquial de Santa Maria, constitueix el centre històric de la vila de Moià. La seva estructura actual data, en gran part, del darrer terç del segle xvii, moment en què s’inicia la construcció de la nova església i de la seva portalada barroca. A costat de les arcades també es pot apreciar una construcció estreta de només un pis: aquest espai estava ocupat antigament per un carreró que portava fins a la muralla (al darrere de l’actual Casal) i que fou tancat l’any 1606. Un altre canvi important es produí durant el trienni liberal (1820-1823), quan es canvià l’emplaçament del cementiri i desaparegué el que hi havia al davant de l’església, encerclat per un mur de pedra. Per altra part, l’espai de la plaça, que en les fotografies de principis del segle passat apareix caracteritzat per una gran aridesa, començà a canviar l’any 1905 amb la plantació d’algunes acàcies. Al fons de la plaça observem una casa que ha canviat molt poc des de la data de la fotografia (cal Perxer) i una altra (ca l’Anglada) que tingué una gran transformació en 1935 quan es convertí en la seu de l’oficina local de la Caixa. [JCA]

Octubre: Santa Missió, 1951
Fot. J. Renom

La Santa Missió consistia en evangelitzar. Els predicadors anaven pels pobles fent els seus sermons. Un dels impulsors de la Santa Missió al segle xix, havia estat el pare Claret, fundador de la Congregació de Missioners de l’Immaculat Cor de Maria. A Moià, els dos predicadors claretians o missionistes que venien a fer els sermons eren rebuts al Poble Nou i s’anava en processó fins a l’església parroquial, on es feia el primer sermó. Hi havia processons per a nens i per a la gent gran; al matí, el rosari de l’aurora, i el darrer dia, una missa solemne. Els nens cantaven a la processó: “Si al cel voleu anar / tots acaronats de roses / damunt totes les coses / a Déu hem d’estimar”. Els pendons de la fotografia assenyalen que es tracta de la de l’any 1951 (la darrera fou en 1961). D’esquerra a dreta hem pogut identificar a Maria Santacreu, Josefina Pascual, M. Teresa Galleguet, Lluís Calderer, Salvador Sol, Dolors Pladevall, una noia forastera, Anna M. Codina, Joan Carrera (d’esquena) i Pilar Soler; al darrere coneixem a Núria Crusat i l’àvia de cal Sol; en primer terme, Antoni Piqué [JPB]

Novembre: Cal Cristo. Post a 1915
Fot. Desconegut

El jardí de Cal Cristo havia estat creat a partir de 1877 als darreres de la casa que la família Coma tenia al carrer de Sant Josep i que amplià amb l’adquisició d’altres edificis destruïts durant la Crema del 1839. A la part on ara hi ha l’Esplai hi tenien la fàbrica tèxtil. Segons un plànol de l’època, el nou jardí havia d’estar format per dos llacs, una cascada, diversos boscos --acàcies i oms, albes i pollancres i albes i pins--, un hort amb cent cinquanta arbres fruiters i una zona de vinya. En la fotografia veiem el llac i els darreres de la casa, amb la galeria construïda l’any 1911. En 1915, en morir Josep Coma sense descendència, passà a l’Escola Pia, fins que en 1935 es veieren obligats a vendre-la a la Comissió Pro-Monument a Francesc Viñas per a convertir-la en un Parc. És també quan la Caixa de Pensions instal·là la biblioteca als baixos de la casa i es reformà la façana: els medallons amb les lletres “S” i “C” (corresponents a Sebastià Coma, el pare de Josep) foren substituïts pels actuals (“JC” i l’escut de la vila) i se n’hi afegiren dos més amb les dates “1877” i “1935”. [JCA]

Desembre: Cosidor de la Paquita de la Central, 1950-1951
Fot. Renom

Matí a l’entrada del Parc, totes mudades i a punt per celebrar la diada de Santa Llúcia, patrona de les modistes. En el centre, la Paquita de la Central, Paquita Solà, la mestressa del cosidor, envoltada de les modistes i les aprenentes. Santa Llúcia era un dia especial en tots els cosidors de Moià. De bon matí, a missa; desprès esmorzar; cap a mig matí al bosc a buscar molsa per fer el pessebre, ja que Nadal era a la cantonada; a la tarda, berenar amb xocolata desfeta i coca. Anys més tard també es feia sopar. Les aprenentes (assegudes a terra: Florinda Vilà, Marina Ribé, Carme Alboquers, Marina Viñas, Maria Rius, Carme Puig, Rosa Burdó, Montserrat Alberch i Rosa M. Arisa) eren l’ànima jovenívola, i entre recollir fils i agulles, enfilar agulles, sobrefilar, picar buata i fer colls passaven les hores; cantaven acompanyades al piano per Dolors Solà; recitaven poesies i feien teatre. Les aprenentes creixien i amb l’ofici après feien els seus vestits i els de les clientes del cosidor. Moltes, quan es volien casar, es feien el vestit de núvia sota l’atenta mirada de la Paquita i els consells de tot el cosidor. El resultat era sempre excel·lent. [EPS]