Moià-3

Calendari del 2017


Gener: Moià nevat des de la carratera de Vic, 1924?
Fot. S. Renom

01-GenerUna nevada, segurament de l'any 1924, ens mostra el nucli antic de la vila, ben delimitat a migdia pels darreres del carrer del Palau i, en primer terme, una casa d'estiueig: un «nou xalet» o la «torre d'en Morera», segons Salvador Renom va escriure en sengles tirades de postals amb la mateixa imatge. Aquesta torre se l'havien acabada de fer construir el matrimoni format per Eliseu Morera i Fàbregas, sastre barceloní oriünd de Capellades, i Maria Vilardell i Permanyer. Era una de les tres torres que en aquells moments formaven l'anomenada «colònia Vilardell». Tot s'havia iniciat l'any 1895, quan Magí Vilardell i Bosch havia comprat una casa construïda al peu de la carretera de Vic, coneguda com a cal Ganso (seu en l'actualitat d'una floristeria). En Magí Vilardell fou un moianès, nascut a la Gònima en 1848, que hagué de marxar cap a Barcelona i allà les coses li anaren bé i féu fortuna. A més de la casa anà comprant camps del voltant, de manera que en morir, l'any 1910, la seva propietat quedà dividida entre els seus dotze fills. Així, la casa principal restà per a Enric Vilardell i, al seu costat, se n'hi anaren construint d'altres: les primeres, les del doctor Josep Maria Vilardell (que darrerament ha funcionat com a restaurant) i la de la foto, dels Morera-Vilardell. [JCA]

 

Febrer: El CIM inaugura la temporada, 1984
Fot. Renom?

02-FebrerEl CIM (Club Cicloturista Moianès, club independent) es consolidava com a col·lectiu l’any 1984. Oficialment creat en 1983, s’havia gestat l’any anterior com un grup d’amics i aficionats a exercitar-se sobre la bicicleta. L’objectiu principal era pedalar, sense caire competitiu, tot gaudint del paisatge. La fotografia de grup marcava el primer dia de la temporada i aquell any era especial perquè estrenaven cotxe-escombra —estrenar és un dir, perquè era un cotxe de segona mà, comprat entre tots els socis—, pintat dels mateixos colors que els mallots: franges principals vermelles, negra i blanca, i dues de grogues més primes. La primera sortida d’aquella temporada va ser de 17 km, Moià - l’Estany - Moià. En la foto hi apareixen, d’esquerra a dreta, drets, a segona fila: Lluís Ferrando, Rafael Pinto, Alfons Burdó, Josep Paretas, Manel Fabián, Antonio Ortega, Pere Sabata, Joaquim Clapers, Valentí José, Jaume Aliberch, Jaume Valldeoriola, Isidre José, Josep Fonts, Josep Alcoceba, Tomàs Abella; a primera fila: Lluís Ferrando, Jaume Valldeoriola, Cinto Monsech, Leandre Ubasart, Jordi Abancó, Nando Franquesa, Tomàs Abella, Guillem Pardo, Agustí Grau, Oleguer Fonts, Santi Ferrando, Xavier Aliberch, Ramon Monsech, Samuel Arissa, Albert Gros, Quico Guiteras, Joaquim Clapers. [RPC]

 

Març: L’Hora de les monges, 1957
Fot. Renom

03-MarçEn aquesta època, la Setmana Santa s’esdevenia amb un reguitzell constant de processons. La primera que sortia, el dia de Rams a les 5 de la tarda, era l’anomenada «Hora de les Monges». Desfilaven totes les classes començant per les alumnes més petites i acabant per les noietes de l’últim curs de «comerç», que són les que podem veure en la imatge. Hi podem reconèixer la Conxita Guiteras portant el pendó de sant Ignasi de Loiola, a la dreta l’Antònia Munné i a l’esquerra la Pilar Canellas, abillades amb l’uniforme que van estrenar l’any anterior. Al darrere, quatre jovenetes amb el mateix vestuari portaven un tabernacle amb la imatge de la «Verge nena» i, a cada banda, flanquejant la figura, un grupet que havien fet la primera comunió l’any abans. Les ex-alumnes, que sostenien un pendó brodat amb motius carmelitans, i les noies que s’havien de casar aquell mateix any, amb un Sant Crist, també formaven part de la comitiva. Normalment una orquestra, el sereno i el nunci tancaven la processó. Joves del poble acompanyaven la lletania durant el recorregut amb un ciri a la mà. Podem endevinar, a la vorera de darrere cal Ruaix (al carrer del Palau) Núria Fonts, Anna Canet, Montserrat Fonts, Pilín Daví i Carme Portell[ERI]

 

Abril: VI Festival de la Cançó, 1981
Fot. Renom?

04-AbrilL’any 1975 es va encetar el Festival de la Cançó Infantil a Moià, al Casal. Era un concurs de cant organitzat en diferents categories segons l’edat: fins a 7 anys, de 8 a 11 i de 12 a 14, en el qual els participants eren nens i nenes alumnes de les escoles d’EGB de la vila. A la primera part sortien les classes dels més menuts i a la segona els grups de canalla ja una mica més grandets, sovint acompanyats per guitarres o algun altre instrument musical. En la fotografia podem veure una actuació de la sisena edició del festival, l’any 1981, on canten nens i nenes de sis anys de l’Escola Pia i on es poden reconèixer, de dreta a esquerra, Baltasar Fonts acompanyant l’actuació amb la guitarra, Eva Dolado (de l’Estany), Montse Pascual, Susanna Capdevila, Jordi Fonts, Marta Camps amb el micròfon, Regina Santamaria, Emma Ubasart i Josep Antoni Valldeoriola. L’organització anava a càrrec del Casal, amb la inestimable ajuda de les mestres dels diferents cursos. Es va deixar de fer aquest festival als voltants de 1983; no obstant això, uns anys més tard i sota l’aixopluc de l’entitat sense ànim de lucre Mans Unides contra la Fam, es va reprendre fins al tombant del segle XXI, amb la finalitat de recaptar fons per a finançar diferents projectes solidaris al Tercer Món. [ERI]

 

Maig: El molí d’en Brotons. Dècada de 1910
Fot. J. Vilanova

05-MaigEl Molí d’en Brotons és una de les icones de la vall de Marfà i del Moianès. La Tosca va ser destí popular de pelegrinatges, aplecs i berenars fins als anys seixanta, trobades en les quals no podia faltar la fotografia amb el salt de la Tosca i les restes del molí, al fons, com en aquesta imatge amb tres homes, un d’ells capellà. Quan el Molí d’en Brotons va començar a ser objecte fotogràfic ja feia una generació que havia deixat de ser molí. Segons les Quasi-memòries d’en Quim Viñas, al Molí d’en Brotons s’hi havia mòlt roldor, un arbust conegut també com a emborratxacabres i que s’utilitzava per a tints. La interrupció de l’activitat va ser sobtada i tràgica: la nit del 7 al 8 d’octubre de 1863, un aiguat va provocar estralls a Moià i les vuit persones que residien al Molí d’en Brotons van morir negades per la riuada. A la mateixa vall de Marfà, l’aigua va fer malbé igualment el Molí dels Sors i va amenaçar els de la Datzira i de Marfà, on els estadants es van concentrar a la part més alta de la casa, tot esperant la mort. La intercessió de la Mare de Déu de la Tosca va evitar-ho, en interpretació i com deixà escrit Mn. Isidre Dalmau. A Moià aquella nit l’aigua entrà en moltes cases. Els torrents improvisats es van endur la terra dels camps o bé hi van acumular muntanyes de rocs. [JFS]

 

Juny: Entrada a la vila, 1913?
Fot. J. Vilanova

06 JunyTres cotxes de cavalls i una tartana surten de Moià. Sembla que vagin a emprendre el mateix camí, però la deficient nitidesa de la fotografia no ens permet de saber qui eren. Els tres primers cotxes, el segon tirat per tres cavalls, potser corresponen a persones d'un cert estatus; la tartana era més habitual entre els habitants de la vila. Un grup de noies i dones miren l'escena des del capdamunt de la placeta del Sagrat Cor, encara per urbanitzar. Més amunt, l'actual avinguda de la Vila (aleshores passeig d'Alexandre M. Pons) presenta un aspecte ben frondós, coberta per un tupits arbres a banda i banda. El tram de la «carretera» entre el Poble Nou i la baixada del Mestre s'havia construït en 1866-1867 i, com s'observa en la foto, per a superar el desnivell s'havia terraplenat el terreny. Des d'aleshores, per la banda dreta no hi havia res edificat des de cal Vilalta, a la cantonada amb el carrer del Palau. En canvi, per l'esquerra s'hi havien fet alguns edificis fins a la torre i jardí de Joan Segalés (casa després coneguda com a ca l'Alter). A l'esquerra també s'observen els darreres de les cases del carrer de la Tosca: cal Tronxo, cal Jaumet de Casamitjana, cal Paraire, cal Moles, ca l'Assumpció Parés i cal Titella (cal Trenzilla). [JCA]

 

Juliol: Màquina de batre a Moià, 193-?
Fot. Renom

07 JuliolLa màquina de batre va ser una de les innovacions tècniques que va contribuir a la modernització del camp. Es va anar introduint, molt lentament, en els anys vint del segle passat (la fotografia, d’algun lloc de Moià no identificat, deu correspondre a la dècada següent). La vinguda de la màquina era objecte d’admiració i orgull. En els anys vint una màquina de batre costava 15.000 pessetes, un cost que només podien assumir sindicats i organitzacions agràries, a més de grans propietaris. Amb rodes de metall, com la que es veu en la fotografia, eren difícils de transportar i es desplaçaven amb colles d’una desena de persones. En la imatge se n’hi veuen setze, amb diferents funcions. El mecànic hi té un lloc central i s’identifica pel vestuari i per portar una clau fixa. La màquina de batre permetia destriar el blat de la palla. També separava el boll, les arestes del gra. Una canonada permetia de fer pujar la palla al paller. Al llarg del temps, les màquines de batre van ser mogudes per motors de gasolina, per motors elèctrics i per tractors, l’ús dels quals va començar a generalitzar-se a partir dels anys cinquanta. El pagès, llavors, ja no era capaç d’autoabastir-se i necessitava comprar llavors i fertilitzants, a més de dependre, progressivament, de tecnologies alienes. [JFS]

 

Agost: Festa de l’Arbre Fruiter, 17 d’agost de 1948
Fot. Brangulí

08 AgostUn majestuós Teatre Viñas, ple fins al capdamunt, fou l’escenari de l’acte central de la Festa de l’Arbre Fruiter i Homenatge a la Vellesa la tarda del 17 d’agost de 1948. Va presidir-la Frederic Parera i Avelló, governador accidental de la província. La Reina va ser Conxita Antúnez i Sentias, i les dames d’honor Pilar Benavente, Agustina Cantó, Mª Rosa Clusella, Pepita Coll, Anna Mª Sallas i Mª Carme Rua. En l’acte hi intervingué, entre altres personalitats, el pare Rossend Casallarch, el qual, anys més tard, fou el primer director de la segona etapa de Modilianum. El Cor Parroquial, dirigit per Mn. Lluís Daví, interpretà l’Himne de l’Arbre Fruiter. En la fotografia podem observar un dels actes d’aquell mateix dia, al matí: la plantada d’arbres fruiters a l’entrada del parc municipal pel carrer de Sant Josep, amb presència de les autoritats, acompanyades per l’alcalde, Miquel Vilarrúbia. També hi assistiren nens i nenes de les escoles de la vila i els capgrossos de l’època. A la plaça de Sant Sebastià va actuar l’esbart dansaire «Roser Florit», en homenatge als avis. Una Festa de l’Arbre de fa gairebé setanta anys; les cròniques d’aquell temps ja alertaven d’un principi de decadència dels ideals de l’obra de Francesc Viñas i de com es podria revisar per a garantir-ne la continuïtat i enaltiment. [JRF]

 

Setembre: Manifestació per la Diada, 11 de setembre de 1977
Fot. J. Soler

09 SetembreA Moià, la Diada del 1977 arribà sense l’estàtua de Rafel Casanova al seu lloc i es va convertir en un acte reivindicatiu convocat per l’Assemblea Democràtica, en defensa, com a tot Catalunya, de l’amnistia general, la legalització de tots els partits polítics, l’estatut d’autonomia i el restabliment de les institucions catalanes. Manel Clarà escrigué en el Truc: «A dos quarts d’una es posà en marxa la cercavila, que baixà pel carrer de les Joies fins a la plaça Major on es col·locà una corona al costat de la placa que d’ara endavant donarà el nom al carrer Rafel Casanova. Precedida d’una senyera de considerables dimensions, la manifestació, formada per prop de quatre-centes persones, continuà pel carrer de Sant Antoni, Baixada del Mestre i carrer del Palau fins a la plaça de l’Hospital. Durant el trajecte nombroses persones s’incorporaren a la cercavila, en la qual es veien voleiar diverses senyeres.» La mateixa crònica explica la multitudinària ofrena floral de partits polítics, entitats, col·lectius de veïns i particulars. L’ajuntament no va participar en la manifestació, però havia accedit a restablir el nom de Rafel Casanova a l’antic carrer del Palau de Dalt. Alguns dels assistents a la tarda van afegir-se a la manifestació històrica de Barcelona, la primera legalitzada a la ciutat després del franquisme. [RPC]

 

Octubre: Camí del cementiri, Octubre de 1973
Fot. Renom

10 OctubrePel novembre de 1971, l’Ajuntament de Moià encarregà a l’enginyer municipal la redacció del projecte de la via d’accés al cementiri, un cop hagué rebut, per part del bisbe de Vic, la confirmació de l’avantprojecte presentat, el qual afectava la finca del Saiol, propietat de la Comunitat de Preveres. Però no fou fins al febrer de 1973 que es va adjudicar la subhasta de les obres a l’empresa R. Casademunt, per un preu total de 755.186 pessetes, si bé l’acabament definitiu el va dur a terme l’empresa POMSA de Barcelona el mes d’octubre del mateix any 1973. La Diputació de Barcelona va concedir un ajut econòmic per al finançament de l’obra. Com es veu en la fotografia, a banda i banda del camí eren tot horts i camps, des de la carretera de Manresa fins al cementiri. Baixant pel cantó esquerre només hi havia l’hort de cal Drits, amb la barraca al capdavall. Després venia la peça de cal Boteller, la casa propietat de Sebastià Alboquers i Petitbò i per últim la nau i les primeres sitges del sindicat, amb un tractor al davant. Per aquest mateix voral esquerre abans baixava un rec obert, mentre que a l’altre costat del camí veiem, en primer terme, un Renault 4L en un terreny erm que comprà Francesc Gros i Vilageliu i on anys a venir construiria l’ampliació del garatge de reparació de cotxes. [JRF]

 

Novembre: Celebració als Laboratoris Femma, 1968
Fot. Renom

11 NovembreA les feines, el dia a dia porta a complir amb els horaris establerts i aconseguir els objectius de l’empresa (producció, seguretat...), però també es troben moments d’esbarjo per a celebrar algun aniversari, ja siguin anys, sants, naixements, casoris, etc., dels companys, dels col·laboradors o dels caps, o simplement per a celebrar les vigílies de les festes assenyalades. Als Laboratoris Femma (Fábrica de Esparadrapo María Matarrodona Antúnez) també passava. N'és un exemple la fotografia dels treballadors que entre esparadrap i esparadrap van trobar aquest moment d’esbarjo i companyonia. Un taulell llarg, on es preparaven les comandes, entre prestatgeries de capses i capsetes per a fer-les, és ple de les restes d’un bon vermut amb sifons, cerveses i refrescos. La gent està contenta, com ho demostren les cares dels treballadors i treballadores que s’han pogut identificat: d’esquerra a dreta: el Fruitós, Joan Soler de ca la Isabel, Ramon Canadell, Paco Martínez, M. Rosa Graners, Antonio Castaño, Alberta Padrisa, Ana Castaño, Pilar Franquesa, Pilar Padrós, Carme Romeu, José Bueno, Lluís Puig, Josep Guiteras de cal Gai, Ramon Duran, Valentí Molas, Ramon Santaugènia de cal Borrec, Josep Alboquers (el Tripetes), entre altres que no veiem del tot. [EPS]

 

Desembre: Un pessebre ben teixit a la plaça Major, 1963
Fot. Renom

12 DesembreFeia un fred que pelava i havia nevat. El jovent del Cau (Agrupament Escolta Mn. Amadeu Oller) ja havia anat al bosc a buscar uns bons troncs, cap a la banda del Molí del Perer, i ben pelats els havien portat amb el tractor del Sindicat fins a la plaça Major per tal d’aixecar-hi un pessebre monumental. Però abans, pala en mà, havien retirar la neu que cobria el terra. La idea de fer pessebres a les places tot just havia començat i prosseguiria uns quants anys més, amb el vist-i-plau de l'alcalde d’aleshores, Miquel Vilarrúbia. Es treballà amb una idea d’en Francesc Barrachina i els executors foren Quim Clapers, Sebastià Grau i Josep Fonts. Es tractava de plantar nou troncs de manera estratègica i clavar-hi uns claus a banda i banda distribuïts regularment; després, amb paciència, anaren teixint d’un costat a l’altre dels troncs fins a aconseguir una estructura geomètrica que formés una cabana, coronada per un estel. Al bell mig de l’interior de l’estructura de cordill s’hi col·locà una soca que aixoplugava les figures del pessebre; un bon joc de llums il·luminava tota l’estructura. Actualment hi ha una reproducció d’aquest pessebre, feta per Josep Fonts, al costat de la maqueta de l’església parroquial a la Parròquia. [EPS]