Calendari del 2004

Gener: Els Tres Tombs. 191-?
Fot. J. Vilanova

Per tradició, el dia de Sant Antoni era festa grossa per als traginers. A les primeries del segle xx, gairebé la totalitat del transport es feia encara amb tracció animal, utilitzant carros o, encara de forma més residual, a bast. Cavalls, mules i ases eren també la principal força de tracció i de transport de la pagesia. La celebració de Sant Antoni incloïa costums que arrencaven d’antic. Un d’ells era la passada dels “tres tombs”. Es tractava bàsicament de la benedicció d’animals i persones, posant-se sota la protecció del patró per evitar malalties i accidents. L’acte consistia en una llarga corrua que desfilava donant voltes per diversos carrers del poble i passant tres vegades per davant de la porta de l’església, on rebien la benedicció. La comitiva anava encapçalada pels administradors del sant. Els tres nous, l’un portant el “ganfaró” o bandera del gremi i els altres els cordons, i els tres de l’any anterior que cavalcaven en segon terme. A la tarda, aquests mateixos administradors ballaven el “Ball del Ciri”, que solemnitzava el canvi d’administració, i també el “Ball del Contrapàs”, dansa molt antiga que reproduïa diverses escenes de la passió de Crist, ballada per dos homes al so d’un flabiolaire. [RTF]

Febrer: Construcció del Teatre Viñas. 1947
Fot. J. Renom

Durant la segona maitat dels anys quaranta l’empresa Inmobiliaria y Hoteles de Moyá, S.A., sota la direcció d’Eduardo Soriano, va iniciar en els terrenys de l’anomenada Urbanizacion Sur, la construcció de dos grans edificis: el Gran Hotel i el Teatre Viñas. Aquestes dues grans obres varen servir per a dinamitzar la migrada vida econòmica del Moià d’aquells anys, donant feina a gran nombre de persones. El Teatre de considerables dimensions, va ser inaugurat el dia 8 d’agost de 1948 amb la representació de la sarsuela Luisa Fernanda a càrrec de la companyia de Marcos Redondo, una de les més importants en el món artistics de l’època. El Teatre va donar cabuda durant una sèrie d’anys a diverses representacions teatrals, festivitats benèfiques, cinema i, en algunes ocasions, també fou la seu de la Festa de l’Arbre Fruiter. Defectes estructurals de l’edifici deguts a problemes de fonamentació i a la qualitats dels materials constructius, el fet de ser excesivament gran per a les caracteristiques de Moià, i alló que podriem anomenar el tradicional fres de l’hivern, l’anaren fent decaure fins el seu tancament definiutiu. L’any 1988 fou enderrocat i en el seu solar s’hi construiren pisos i locals comercials [RTF]

Març: Classe de comerç de l’Escola Pia. Curs 1948-1949
Fot. J. Renom

Et mires aquesta fotografia i, als que hi sortim, quants records ens porta! Encara que llavors potser no ens n’adonàvem, estàvem a l’escola de la postguerra: els uns nascuts l’any 1935, altres, els més, l’any 1936 i, tres o quatre, l’any 1937. Oficialment, el nostre ensenyament va ésser sempre en castellà, tret de l’assignatura de francès, que ens va servir per a tenir uns coneixements de la llengua del país veí. Vam fer gramàtica, aritmètica (no en dèiem matemàtiques), geometria, geografia i història --la que aquell temps podien ensenyar: “íberos, celtas, griegos y romanos, Reyes Godos, Isabel y Fernando, Carlos I y Felipe II, y el Glorioso Movimiento Nacional”. Ah!, i també fèiem religió. Missa al matí, catecisme, història sagrada i història de l’Església. Aquestes dues les fèiem amb àlbums de cromos que anàvem omplint a mesura que avançava el curs. Entre els mestres que havíem tingut hi havia el P. Josep Forcada, el P. Bisbal, el P. Llorenç Pagès, el P. Josep Maria Ullastres i el P. Josep Solà, present en la fotografia. Van ser uns altres temps, ni més bons ni més dolents. Van ser els nostres. [SPF]

Abril: Can Parés. Ca. 1930
Fot. J. Renom

La fotografia reprodueix les dues cases conegudes amb el nom de “Can Parés”, situades al Poble Nou. La carretera sempre ha anat molt lligada a aquest indret de Moià i fou l’element que en va determinar el naixement. A partir de la segona meitat del segle xix s’hi comencaren a aixecar les primeres edificacions i a instal·lar-s’hi tota una sèrie de negocis relacionats amb el tràfec de carros i carreters. Així hi podíem trobar hostals, sillers, ferrers, cafès, el menescal i també artesans dedicats a la construcció de carros. Als baixos de can Parés hi havia dos negocis: cal Boteller, dedicat a la fabricació de bots per al transport del vi, i el taller de construcció de carros de Vicenç Pladevall, el Vicenç Carreter. Sembla ser que, més abans, en el mateix edifici hi havia hagut un cafè. Pladevall es va instal·lar al Poble Nou durant la primera dècada del segle xx i per un contracte d’arrendament sabem que l’any 1912 pagava 200 pessetes anuals pel lloguer dels baixos de la casa, on tenia el taller, un pati o hort que hi havia al darrere, i un pis a la primera planta, on vivia. Una clàusula curiosa establia que l’arrendatari no podia, en cap cas, criar cap mena de bestiar a la primera planta de l’edifici i s’especificava que si en volia tenir els hauria de criar als baixos de la casa. [RTF]

Maig: Fira-Mercat de Moià. 1969
Fot. J. Renom

Els dies 24 i 25 de maig de 1969 se celebrava la setzena edició de la Fira-Mercat de Moià. En aquella època el recinte firal ocupava els actuals carrers Onze de Setembre, plaça de Catalunya i Nazari Alibés, zona que en aquells anys encara es trobava en procés d’urbanització. Aquell any l’estand oficial de l’Ajuntament, situat al centre de la plaça, era coronat per una estructura en forma de globus terraqüi i s’hi presentaven les activitats municipals i una mostra de les diverses entitats moianeses. Al seu voltant, segons la crònica de La Tosca, “las vedettes de la feria, el furor de nuestro tiempo, los automóviles para todos los gustos”. També hi havia una mostra de maquinària agrícola i els carrers adjacents eren ocupats per estands de diverses indústries i empreses moianeses. La fira encara es va celebrar uns anys més, però va anar esllanguint-se fins a la seva desaparició. Un factor que probablement hi contribuí va ser la climatologia. Era molt habitual, gairebé una maledicció, el fet que en les dates de la Fira de Moià plogués. Concretament aquell any 1969 ho va fer, com també ho havia fet en els dos anteriors, 1967 i 1968. [RTF]

Juny: Església de Sant Sebastià. 1919. Fot. desconegut

El segle XVI començà a Catalunya sota el flagell de la pesta, que causà una gran mortaldat a la ciutat de Barcelona. L’any 1507, els seus consellers imploraren la intercessió de sant Sebastià dedicant-li una nova església. Moià, carrer de Barcelona, seguí l’exemple de la seva capital, construint també, el mateix any, una església a sant Sebastià. Superades les pestes de mitjan segle xvii, l’any 1676 els moianesos el proclamaren patró de la vila, amb vot de celebrar anualment la seva festa el dia 20 de gener. La devoció moianesa al sant anà creixent i es concretà, en el segle xviii, amb la construcció d’un nou temple d’estil neoclàssic que, iniciat l’any 1766, es beneí el dia de Pasqua Granada de l’any 1808. En la fotografia, feta el mes de maig o juny de 1919, veiem els treballs d’estucat de la façana de l’església. En la part superior podem apreciar l’estil adoptat, que el cronista definia d’imitació de “pedra en forma d’adoquí”. Remarqueu la simple i rudimentària bastida movible sostinguda per corrioles, on es perpetuaren els treballadors de l’obra. De la façana, destaquen la bonica portalada i la fornícula amb la gran imatge de sant Sebastià. Segurament, en aquesta ocasió, també es va pintar el gran cimbori. L’obra fou molt valorada “perquè ademés de adornar l’església embelleix la Vila”. [JGS]

Juliol: Treballadors i familiars de la fàbrica tèxtil Comadran. 1949
Fot. J. Renom

En la matrícula industrial de 1936 apareix per primera vegada l’empresa “Textil Pañera S.A.”, de la qual és soci Feliu Comadran. S’instal·la amb sis telers mecànics a la quadra de baix de la fàbrica, avui desapareguda, que hi havia a l’actual avinguda de la Vila. Passada la guerra civil, amb el nom de Feliu Comadran i Cia. l’empresa té un ràpid creixement. En 1956 inaugura una gran fàbrica en terrenys del Saiol, amb la maquinària més moderna del moment. Hi arribaren a treballar més de dues-centes persones. La fotografia reprodueix un grup de treballadors i familiars assistents a unes conferències d’orientació religiosa. Com moltes empreses de l’època, la fàbrica era quelcom més que un centre de treball; els empresaris facilitaven als treballadors diversos serveis, formatius, lúdics o de proveïment. Era una manera paternalista de fidelitzar el treballador, però també de mantenir-ne un control fins i tot fora del lloc de treball. Comadran va construir dos conjunts de vivendes per als seus treballadors i també fou molt popular durant anys l’”economat”, botiga principalment de queviures on els treballadors podien accedir a articles de primera necessitat a un preu més reduït. Cal Comadran va tancar l’any 1977, víctima de la crisi tèxtil de la dècada dels setanta. [RTF]

Agost: Visita a la lliga del Poble Nou. Dècada de 1910
Fot. desconegut

La Lliga Defensa de l’Arbre Fruiter, creada el 17 d’agost de 1904, i la Festa de l’Arbre Fruiter, que se celebrà per primera vegada el 16 d’agost de 1905, tingueren durant anys com a element emblemàtic les agrupacions de nois protectors dels arbres fruiters. Creades l’any 1915, reunien tots els nois de la vila compresos entre cinc i quinze anys. Cada agrupació tenia per missió plantar i tenir cura dels arbres fruiters d’una determinada zona del poble, zona que seria coneguda com a “lliga”. Cada agrupació havia d’escollir entre els seus membres un president i, per tal de dirimir possibles conflictes entre els seus components, havia de nomenar un consultor, que podia ser el rector, el mestre o qualsevol soci de la Lliga. El dia de la collita dels primers fruits, se celebrava una festa, anomenada “de la Victòria” --per haver aconseguit que es respectessin els fruits fins a la seva maduració-- i es portaven les primícies al batlle de la vila. La iniciativa obeia als anhels de Francesc Viñas, que pretenia, a través de la Festa de l’Arbre Fruiter, dinamitzar la vida social i econòmica moianesa, alhora que assolir l’ideal noucentista de la formació de ciutadans. Si bé amb molts alt i baixos, les agrupacions pervisqueren fins a la dècada de 1960. [JCA]

Setembre: Equip de ping-pong del Casal Parroquial. 1951
Fot. J. Renom

Joan Clarà, Joan Fontcuberta, Ramon Casallarch, Joan Riera i Joan Gaja. Eren els components de l’equip de ping-pong del Casal Parroquial. La pràctica d’aquest esport a Moià es remunta, com a mínim, als anys trenta. Hi havia una taula a la penya Nai, colla de jovent que es reunia en un pis del davant de la Biblioteca, entre els quals destacaven Andreu Ros i Miquel Ruaix. Un dels jugadors de la fotografia, Joan Clarà, ha escrit en l’obra col·lectiva Moià d’ahir a avui (La Tosca, 1991) els seus records sobre l’època. Com, durant els anys quaranta, Mn. Lluís Daví portà una taula de ping-pong al Casal; la “innocència” del joc practicat, només sotraguejada quan va venir l’Eliseu Morera amb els seus “afusellaments”; l’ús de pales de fusta pelada o recobertes de suro fins que no arribaren les recobertes de goma. I afegeix el mateix cronista: “Més endavant, es va jugar a ping-pong al Condal --a l’antic Condal dels “Sebi” i Lluís Graners” i al Sant Graal o Santgral. D’aquests tres llocs van sortir bons jugadors: Sebastià Garròs, Jordi Renom, Manel Alsina, Ramon Arisa i altres; però durant una colla d’anys, en els campionats que celebràvem, el nostre equip del Casal era el millor”. [JCA]

Octubre: Ampliació de l’Hospital. 1907
Fot. L. Roca

Una de les imatges més difoses de la vila de Moià ha estat la del seu nucli antic, al voltant del campanar i amb els darreres del carrer del Palau en primer terme. Fou aquesta la visió que es tingué del poble fins que començà a canviar a partir de la segona meitat de la dècada de 1940 amb la construcció de la urbanització Sud, al voltant de l’actual plaça de Catalunya. Però la fotografia que il·lustra aquesta pàgina no és pas una de tantes. El fotògraf captà, segurament per atzar, un moment especial: l’ampliació de l’Hospital de Moià. Mn. Evarist Morató escrigué en el seu diari, a finals de 1907: “Durant lo ultim mitj any se han fet grants obras en lo Sant Hospital; se ha aixecat un pis, se han fet habitacions etc.” Els orígens de l’Hospital de Pobres de Jesucrist de la vila de Moià es remunten al segle xiii i es trobava situat fora muralles, prop de l’església de Satn Sebastià. No fou fins a 1757 que s’iniciaren les obres a la zona del Palau de Baix. L’any 1907 s’hi afegí un cos de tres pisos i, poc després de fer-se la fotografia, el cos antic de dos pisos també s’amplià a tres. A l’esquerra de la fotografia s’aprecia el passeig d’Alexandre M. Pons, actual avinguda de la Vila. [JCA]

Novembre: Soldats a la plaça Major. 1910?. Fot. J. Vilanova?

Moià, igual que Castellterçol, ha estat un poble on els militars han acostumat a venir-hi a fer maniobres. El record de la seva estada en el darrer terç del segle xix ens ha restat en les plaques que algunes cases encara avui conserven amb la graduació dels soldats que havien d’allotjar durant els períodes de maniobres. Segons la memòria d’en Quim Viñas, l’artilleria de muntanya es desplaçava fins al pla dels Pins per tirar a la solella de Coromines, mentra que la infanteria solia tirar al pla de les Escopetades. Altres vegades, l’artilleria de muntanya havia tirat al pla del Boix, cap a Costa Socarrada. I, des de Coll de Mosca, a Castellterçol, també tiraven al Pol. La imatge que il·lustra aquesta pàgina correspon, probablement, a una estada de tropes que tingué lloc durant el mes de novembre de 1910. El diari manresà El Pla de Bages se’n feia ressò, en l’edició del 26 de novembre, amb aquestes paraules: “El dia setze del mes corrent arribaren de Barcelona uns cent quaranta soldats de caball; feren alguns eczercicis de tir al blanc que practicaren al Pla del Boix ab combinació ab altres tants soldats que estaven allotjats a Castelltersol. A la matinada del vintitres retornaren a la capital; es diu que dintre pocs dies ne vindrán dos tandes mes pera practicar els metexos eczercicis.” [JCA]

Desembre: Entrada a Moià per la carretera de l’Estany. Ca. 1960
Fot. J. Renom

Amb el nom castellanitzat com a “Moyá”, el retòl al peu de la carretera indicava al visitant procedent de l’Estany que estava entrant en la vila de Moià. Durant els anys cinquanta s’hi havia produït un creixement moderat a nivell demogràfic --aleshores comptava amb poc més de 2.500 habitants--, però més important a nivell urbanístic, amb l’increment del nombre de segones residències que la progressiva popularització del fenomen del turisme aniria incrementant. En aquells moments, però, l’estieuig tradicional de les famílies barcelonines d’alt poder adquisitiu, que des de finals del segle anterior passaven temporades a Moià, encara continuava essent el majoritari. En la fotografia, la torre construïda per les germanes Esteva i Vilardell en els anys 1957-1958, en un paratge amb immillorable vista sobre la població. I a la part de baix en primer terme, cases i torres de la urbanització Sala-Maurell, que s’havia iniciat pels volts de 1950. L’aposta política d’aquells anys pretengué convertir Moià en un destí preferent per a l’estiueig. El principal èxit de l’ajuntament encapçalat per Miquel Vilarrúbia fou la declaració de “villa de interés turístico”, l’any 1955. [JCA]