Moià-3

Calendari 2022


Gener: No són els Tres Tombs, són els Veguers. Entre 1911 i 1916
Fot. J. Vilanova?

01-gener-2022Encara que a primer cop d’ull la fotografia ens fa pensar en els Tres Tombs, aquesta imatge, malgrat il·lustrar el mes de gener, no correspon a la festa de Sant Antoni sinó a la de Sant Joan Evangelista, el 27 de desembre. Fins a principis de la passada centúria aquest dia era la festa grossa del jovent, amb els veguers de Sant Joan. A nivell visual, la imatge no es pot confondre amb els Tres Tombs, perquè en aquella època els administradors de Sant Antoni no anaven vestits amb capa i barret alt, mentre que els veguers, com testimonien les cròniques del Butlletí, lluïen «les típiques capes, barrets de copa y les abillades vares». Els veguers, després de cinc o sis anys de no sortir, havien tornat a agafar certa empenta a partir de 1911 i mantingueren l’activitat fins l’any 1916 (molt més tard, l’any 1941, hi hauria un intent de recuperació no reeixit). El dia del sant s’anava a recollir llenya per a fer un foc a la plaça i es feia ofici a l’església i processó per la vila. El dia abans —moment al qual pertany la fotografia— només els administradors sortints desfilaven en processó des de la placeta de Sant Sebastià, precedits per l’orquestra —que queda fora del focus— i del Pollo; anaven fins davant de l’Oratori (o, vulgarment, oritori), a l’actual carrer de Santa Magdalena, on feien l’elecció dels administradors de l’any següent. [JCA]

Febrer. Secció de petanca del C.E. Moià. Temporada 1988-1989Fot.
Josep Pladevall Moya

02-febrer-2022Essent Francesc Riera president del Club Esportiu Moià i amb Pere Grané al capdavant de la Secció de Petanca, l’equip va competir per segona vegada en la primera divisió comarcal. Amb un total de setze equips, el Club Esportiu Moià assolí la dotzena posició, però va mantenir la categoria. En aquelles temporades pròximes a l’any màgic de l’esport català que significaren els Jocs Olímpics de Barcelona’92, arreu de Catalunya hi havia molta afició a la pràctica esportiva, i la petanca no era cap excepció, fins al punt que el club es veié en la necessitat, per primera vegada, d’inscriure dos equips en les competicions federatives: l’un a primera divisió i l’altre a segona divisió. Coincidint amb aquest fet es van inaugurar quatre pistes de petanca de mides reglamentàries en el recinte de les instal·lacions esportives del club i s’estrenaren uns xandalls per als components dels equips. En la fotografia podem veure els jugadors del primer equip del Club Esportiu Moià amb el trofeu obtingut en un dels diversos torneigs d’estiu en què van participar. Drets d’esquerra a dreta: Josep Pascual, Francesc Guiteras, Juan Trillo, Elies Vila, Alfons Mascaró, Pere Grané, Josep Tresserra i Enric Pascual. A la gatzoneta: Ramon Vendrell, Sebastià Tria, Francisco Murcia i Feliu Santaeugènia. [JRF]

Març. «Lasas brujas de Salemas brujas de Salem», al Casal. 26 de març de 1978
Fot. Alfred Plans
03-març-2022
El dia 26 de març de 1978 era Pasqua i, com era costum, es feia teatre al Casal. Vint actors i actrius moianesos van pujar a l’escenari i representaren Las brujas de Salem, del nord-americà Arthur Miller; una obra escrita l’any 1953 en plena caça de comunistes als Estats Units, basada en els fets ocorreguts en 1692 al poble de Salem (Massachusetts), quan foren executades vint-i-cinc persones acusades de bruixeria. Una posada en escena agosarada, dissenyada per Valentí José, amb estris aportats per Ramon Iglésias i el vestuari confeccionat per Joan Coma i Rosa M. Rosich, embolcallaven un drama obscur que al llarg de dues hores va omplir el teatre. L’adaptació amb què es va treballar era en castellà i es decidí mantenir-la així, un repte per a tots els actors i actrius que es va superar amb bona nota. Els personatges foren interpretats per actors i actrius que retornaven a l’escenari, com Pilar Barrachina, Marciana Monsech i Leonor Padrisa, Joan Antonell i Salvador Pascual, amb un seguit de joves (Teresa Soler, Irene Trullà, Anna Tantiñà, Elvira Permanyer, Pere Roca, Josep Gallifa, Carles Riera, Baltasar Fonts, Josep Coll) i d’altres ja bregats en l’escena moianesa, com Montserrat Aliberch, Valentí José, Isidre José, Ramon Iglésias i Joan Sala. Tots plegats aconseguiren un gran èxit tant d’interpretació com d’acceptació del públic. [EPS]

Abril. L’Escola Josep Orriols en construcció. 1969
Fot. Renom

04-abril-2022
Durant el curs 2021-2022 se celebren els cinquanta anys de la inauguració, el dia 17 d’agost de 1971, de l’edifici de l’Escola Josep Orriols i Roca; un acte que comptà amb la presència de l’alcalde, Sebastià Petitbó i Picañol, el delegat provincial del Ministeri d’Educació i Ciència, Lluís Sitges i Homedes, i l’aleshores director de l’escola, Santiago Sanz Lamana. El rector de Moià, Mn. Tomàs Gurri, feu la corresponent benedicció. L’escola finalment era una realitat després d’anys de demanar a les autoritats competents tenir un edifici nou que reunís tots els escolars. Fins aleshores l’escola era a l’edifici de Can Rocafort, amb les nenes que hi entraven pel carrer de les Joies i els nens pel carrer del Forn. El nou edifici es va començar a construir a finals de 1967 i aleshores quedava una mica lluny del mig de la vila, però en l’actualitat ha esdevingut més cèntrica. Durant els anys següents es va urbanitzar l’entorn de la zona per a facilitar l’accés, obrint-s’hi nous carrers. Per part del ministeri l’escola era definida com a «Grupo escolar mixto de 1ª enseñanza» i l’ajuntament va decidir donar-li el nom del moianès Josep Orriols Roca, amb el permís del Ministeri de la Governació i del d’Educació i Ciència. En agraïment, els fills de l’homenatjat van fer un donatiu que permeté d’instal·lar la calefacció a tot l’edifici. [EPS]

Maig. Primera comunió a l’Escola Pia. 7 de maig de 1971
Fot. Renom
05-maig-2022
Aquesta fotografia va ser tirada el 7 de maig de 1971, dia en què aquesta colla d’infants reberen la primera comunió a l’església de l’Escola Pia. La foto de grup es va fer al claustre, molt diferent de com és avui. Els alumnes d’aleshores no podien accedir-hi lliurement: era tancat amb unes portes vidriades i al bell mig hi destacava l’estàtua del Sagrat Cor. Dessota mateix s’hi amagava la cisterna que recollia l’aigua de pluja —es veuen les canonades que la conduïen— i que va abastir d’aigua tot l’edifici durant llarg temps. L’any 1971 aquest grup feia 2n d’EGB, exceptuant Ramon Vendrell i Cinto Monsech, que eren un any més petits però que per alguna raó es van afegir a la colla. D’esquerra a dreta (fila de dalt) reconeixem: Baltasar Fonts, Ramon Tarter, Josep Armadans, Pere Dalmau, Gubianas (que va marxar de Moià acabat el curs), Cinto Monsech, Joan Viladrich, Sebastià Mauri, Josep Roca Valldeoriola. I a la fila de sota: Josep Roca Iglésias, J. Santiesteban, Joan Ordeix, Sebastià Alsina, Ramon Vendrell, José Luis Fernández, Jordi Casallarch, José Morillo, Josep Font, Josep Serra. Els escolapis són, d’esquerra a dreta, els pares Ernest Bellès (que sovint explicava a classe les seves vivències a Cuba), Francesc Barrachina, Rossend Casallarch (rector, que en aquesta època ja feia classes a l’institut d’ensenyament mitjà) i Josep Blay, i l’«hermano» Josep Solà. [ERI]

Juny. La màquina de batre de cal Quirze. Cap a 1935
Fot. desconegut

06-juny-2022Encara en la dècada de 1930 la màquina de batre era imprescindible per a separar el gra de la palla. A Moià, aquestes màquines amb les rodes metàl·liques es desplaçaven fins a les diferents eres per a batre el gra. En Jaume Codina, del taller de Cal Quirze, va veure la necessitat de substituir les deteriorades màquines de fusta per una de construcció metàl·lica. Així, doncs, vora l’any 1935 i prenent com a model les modernes màquines de fabricació europea, va construir-ne una al garatge Condal, un edifici situat a la plaça del Colom, ja desaparegut, que havia estat bastit feia pocs anys. Aquesta màquina, amb el seu robust xassís, va donar servei a les diverses cases de pagès del Moianès fins ben entrada la dècada dels anys quaranta, quan les màquines de batre mòbils foren substituïdes per una de fixa instal·lada a l’era de Cal Teixidor. En la fotografia es pot veure la nova màquina de batre amb els operaris de Cal Quirze: d’esquerra a dreta, a baix, Quirze Codina i Jaume Codina; enfilats a la màquina, Francesc Rodas, Joan Codina, Josep Rodas i Pere Codina. Al centre, amb camisa blanca, Josep Solà Molet, encarregat del Sindicat Agrícola de la Lliga Defensa de l’Arbre Fruiter. La fotografia ens l’ha deixada Dolors Forcada Oliver. [FSM]

Juliol. Carretera de Manresa. Cap a 1940
Fot. desconegut
07-juliol-2022El perfil urbà de la fotografia dona al nostre imaginari una visió ben diferent de la que tenim avui, més de vuitanta anys més tard: la pagesia hi era molt present, els camps de conreu i un gran nombre garberes i pallers ocupen un pla destacat. La finca de la Pineda és la que es troba en el primer pla urbà, a l’acabament del carrer de la Mànega i amb la costa de Sant Andreu com a impactant fons, pràcticament pelat d’arbres. La casa gran amb la petita al costat mateix (la masoveria) que apareixen en la imatge ja hi eren quan la família Icart va comprar la finca l’any 1932. La casa de l’esquerra va ser construïda amb la finalitat que els empleats de la fàbrica de Barcelona poguessin fer-hi estades de descans, però malauradament no es va utilitzar mai amb aquesta finalitat per l’esclat de la guerra civil. Després la casa es va adaptar perquè hi visqués la família Icart i també es va construir la granja de porcs. La casa gran la van llogar a la família Portabella des de mitjans dels anys quaranta fins a finals dels seixanta, família que va adaptar la finca i el jardí i va construir una bassa que més endavant es convertí en una piscina. El conjunt s’ampliaria amb una nova casa, a finals dels anys seixanta, i donaria com a resultat la configuració arquitectònica actual. [RPC]

Agost. Primera caminada popular pel Moianès. 9 d’agost de 1981
Fot. Jordi Soler

08-agost-2022Organitzada pel GEMI, la Primera Caminada Popular pel Moianès va ser tota una primícia, perquè caminar no ho era gaire, de popular, l’any 1981. El subtítol del cartell especificava «Ruta turística i gastronòmica» per explicar de què es tractava i és per això que en la imatge es pot veure encara gent vestida de diumenge, pel que fa a pantalons, camisa i sabates, perquè encara no hi havia un vestuari específic, per fer caminades. En el programa també es preveia una audició de sardanes a la tarda i un concert de l’orquestra Mandarina al vespre. En aquella primera sortida ja es van superar els 500 caminaires i en les edicions següents es va arribar al llindar dels 1.000 participants, vinguts de moltes comarques. Amb un total de deu controls d’avituallament, la fotografia correspon al segon control, situat a la masia de Pedrissa. S’hi pot reconèixer Mercè Padrissa, Anna Vives, Esther Carrillo i Carles Riera. També es veu una noia amb la samarreta de la discoteca Modium, llavors encara oberta. Precisament Riera va escriure una crònica a La Tosca que concloïa: «Va agradar. Els camins es van fressar, que ja convé. Tothom demana que l’any que ve es repeteixi l’aventura.» Doncs no solament es va repetir, sinó que amb la 41è edició celebrada l’any 2021, la Caminada Popular pel Moianès ha esdevingut la més veterana de tot Catalunya. [JFS]

Setembre. Atemptat a l’estàtua de rafel Casanova. Diada del 1982
Fot. Renom

09-setembre-2022
La Diada Nacional de Catalunya de l’any 1982 va ser tensa, a Moià, perquè a la matinada havien fet caure l’estàtua de Rafel Casanova, un atemptat mai aclarit del tot. De bon matí es va fer una reunió urgent a l’ajuntament per a decidir l’anul·lació dels actes de la diada, explicava en una entrevista el cap de l’oposició, Agustí Grau, que apareix en la imatge. L’alcalde era Sebastià Ubasart, que va decidir celebrar igualment l’ofrena floral, una decisió encertada, opinava Grau molts anys més tard. En la fotografia es poden reconèixer també, en primer terme el regidor Jaume Vives, així com Mateu Llorens, que porta una pancarta amb el lema «Som una nació». L’estàtua, que era de resina, va quedar malmesa i feu restaurar, amb resultats poc satisfactoris. Per aquest motiu en diades posteriors es treia i es posava al pedestal l’estàtua de bronze de l’ajuntament, fins al 1994. Aquell any, Pasqual Maragall va inaugurar la nova estàtua, que l’ajuntament havia encarregar a l’artista Josep Maria Molist, d’una fesomia i dimensions diferents de l’original i que trenca la proporció entre el pedestal i l’estàtua. A Moià hi ha una altra reproducció de l’estàtua de Nobas —en la qual l’expressió de dolor de Casanova és del tot semblant a una altra escultura de l’artista, que correspon a un torero ferit—, situada al primer pis del museu. [JFS]

Octubre. Trobada dedicada a la professora Cuffí. 1977
Fot. Renom

10-octubre-2022Maria Cuffí i Canadell envoltada per una bona colla d’antigues alumnes de Moià a l’entrada de la Casa de la Vila, les quals havien organitzat un sopar de germanor que es va celebrar a La Masia. Era l’any 1977, quan en feia set que la mestra Cuffí se n’havia anat de Moià per treballar a l’Institut Ramon Llull de Barcelona. Aquesta trobada —entre altres que li havien organitzat— evidencia l’empremta que havia deixat en les alumnes del poble, en alguns casos convertida en amistat que duraria fins a la mort de la mestra, el maig del 2004. Maria Cuffí havia estat professora de les Escuelas Nacionales a l’edifici de Can Rocafort, on es disseminaven els nens i les nenes a les dues bandes dels baixos. Mestra formada durant la II República, va haver d’adaptar-se a la reglamentació franquista, però sabé transmetre molt més que l’ensenyament reglat. D’una minsa assistència els primers anys, va guanyar-se la confiança de les famílies de Moià per a anar augmentant el nombre d’alumnes i n’arribà a tenir fins a 130 alhora. Les seves alumnes la recorden com una mestra exigent i molt implicada, que fomentava una pedagogia personal encapçalada per la corresponsabilitat de les alumnes —les grans ajudaven les petites—, creant el compromís, confiança i motivació per a fer de l’ensenyament i la convivència un aprenentatge de vida. [RPC]

Novembre. Hospital de Moià. Entre 1909 i 1919
Fot. desconegut
11-novembre-2022
L’Hospital de Pobres de Jesucrist data del segle xiii, però no ocupà l’actual emplaçament fins a 1697 o poc després. El 13 de setembre d’aquell any la Universitat de la vila de Moià canviava un solar a l’actual baixada del Mestre per una casa que en aquest lloc tenien els mestres d’obres Torrent, i després cedia la casa a l’hospital a canvi de l’edifici que ocupava a la plaça de Sant Sebastià (que es convertiria en hostal i, més tard, en casa de la vila). La fotografia data d’entre 1909 i 1919. En 1909 havien acabat unes importants obres de reforma: segons Mn. Evarist Morató, l’any 1907 s’hi havia aixecat un pis, alhora que el tros de terreny del davant era convertit en plaça pública. A mitjan 1909, el Butlletí certificava el final de les obres: «La part de iglesia ab una imitació á pedra ben propia queda seria, sens afectació, y’ls dos costats d’edifici partits per la matexa guardan tota la simetría possible.» En primer terme es veu el pati de l’hospital, amb la porta ara situada al carrer d’Enric Morera, i l’edifici dedicat a escola de noies i hospital, amb la capella; a continuació, la casa de l’hospitaler (que s’encarregava de moltes de les feines del centre) i, al fons, la casa que, en 1919, seria substituïda per l’actual, lloc d’estiueig dels senyors Baucells. [JCA]

Desembre. Enllumenat nadalenc. 1969
Fot. Renom
12-desembre-2022
Una llarga corrua de gent baixa pel camí del Remei cap al cementiri. És hivern i la gent va ben abrigada. Com si estiguéssim parlant d’una època molt reculada, les dones, totes juntes, van al darrere, seguint els homes, que en lloc preeminent encapçalen la comitiva. De què es tracta? Òbviament, veient el camí que segueixen, és l’acompanyament del dol d’un enterrament. Però no pot ser algú qualsevol, no! Es tracta ni més ni menys que de l’alcalde de la vila, Miquel Vilarrúbia, més conegut pel sobrenom de «el Bossanya», per la casa del poble on vivia i hi tenia la fusteria —els baixos de la Rectoria—, i per ser el procurador de la mateixa propietat de Bossanya. Havia mort el dia 30 de gener de 1969 en ple exercici del càrrec. I el càrrec d’alcalde, en plena dictadura, pesava molt! La fotografia, per tant, defineix tota una època i, també, un paisatge que ha ben canviat: el camí del cementiri seria adreçat quatre anys més tard. Més endavant, bona part dels camps que el voregen s’anirien urbanitzant. El camp de futbol, que s’intueix al fons, a tocar de la carretera, s’acostaria a l’ara anomenat carrer del Remei. A mig terme, la caseta d’un pou, fet construir per Màrius Soler poc després que en 1917 posés en marxa la fàbrica del Vapor. [JCA]